Autor Cinema, teatre i televisió
14 Octubre 2014 a 18:00

Crítica cinematogràfica: La muerte os sienta tan bien

La recerca de l’eterna joventut i algunes de les seves conseqüències

La muerte os sienta tan bien

La muerte os sienta tan bien

COMÈDIA. EE.UU. Estrena: 1992. Dirigida per: Robert Zemeckis. Repartiment: Meryl Streep, Bruce Willis, Goldie Hawn, Isabella Rossellini, Adam Storke Duració: 103 min

Madeline Ashton roba la parella a la seva amiga Helen i es casa amb ell. Set anys més tard, Madeline viu pel seu físic, Helen té sobrepès i depressió i Ernest, el marit de Madeline i ex parella de Helen, és un borratxo que ha passat de cirurgià plàstic a maquillador de cadàvers. Passats 7 anys més, Helen escriu un llibre i ha baixat de pes, Madeline al veure el seu canvi pateix per si li robarà el seu marit Ernest, així que va a una moderna bruixa que li proporciona la poció de la joventut eterna.

Robert Zemeckis (Trilogia de Regreso al Futuro, Forrest Gump) ens presenta una comèdia negra on la trama principal gira en l’afany de la gent de seguir sent jove eternament. En un inici el film mostra a la perfecció la crítica social de la cirurgia plàstica que el director vol mostrar, però conforme avança el film, la crítica social esdevé una comèdia que busca el riure fàcil de l’espectador.

El guió, escrit per Martin Donovan i David Koepp (Jurassic Park, La ventana secreta), no té una gran força. La premissa del film, de ser una crítica social, no es veu reflectida en el guió, si és cert que hi ha certs gestos de complicitat però no en gran mesura. En un inici, el guió crea un ambient de sàtira a la societat que busca el secret de la joventut eterna, però per la meitat del metratge fa un gir on el que predomina és fer riure a l’espectador.

Normalment quan un film reuneix a grans actors per a la majoria dels papers principals el film acaba tenint una mala acceptació per part del públic. Aquest film, no surt de la línia. Amb uns actors principals de gran talla, com són Willis, Streep i Hawn, el film no satisfà 100% als seus espectadors. En relació a la interpretació dels actors cal dir que els tres realitzen un gran treball, sobretot en el cas de Willis i Streep, els quals interpreten papers fora dels que havien interpretat amb anterioritat: Willis havia treballat principalment en el gènere d’acció i Streep en el del drama. Tot i la seva falta d’experiència en aquest gènere ambdós actors saben desenvolupar-se perfectament en aquest ambient, inclòs arribant a realitzar una millor interpretació que Goldie Hawn que ja havia treballat amb aquest gènere.

A l’hora d’observar el film no es poden passar per alt els efectes especials i el maquillatge, els quals varen guanyar un Oscar el mateix any de la seva estrena. Veure a Streep amb el cap girat i caminant al revés o veure a Hawn amb un forat a l’estómac són algunes de les imatges que mostren el gran treball que tenen els efectes visuals del film.

Com ja he fet referència abans, el film intenta plasmar la fal·lera per la cirurgia plàstica que durant els últims anys ha sorgit arreu del món, d’una forma crítica barrejada amb humor negre. Per desgracia el film acaba esdevenint una comèdia pobre en riures plena d’alts i baixos, on els alts són poc presents i els baixos predominen amb intensitat.

En resum, un film que, provenint de Zemeckis prometia més, sobretot tenint en compte els grans éxtis cinematogràfics que té a la seva filmografia, tant abans com després de La muerte os sienta tan bien.

Cristina Nocete

@crisnocete

Switch to mobile version