Autor Cinema, teatre i televisió
15 Octubre 2014 a 18:00

Victòria d’Enric V, una versió honesta

La modernitat ben aplicada

"Victòria d'Enric V" al Teatre Lliure de Gràcia // Foto: David Ruano

“Victòria d’Enric V” al Teatre Lliure de Gràcia // Foto: David Ruano

DRAMA. Basat en l’obra de William Shakespeare “Enric V”. Direcció: Pau Carrió. Intèrprets: Pep Ambrós (arquebisbe, Delfí), Laura Aubert (Nell, Fluellen), Javier Beltrán (duc d’Exter), Paula Blanco (Montjoy), Pau Carrió (cor), Pol López (Enric V), Albert Prat (Bardolf, Westmorland), Mima Riera (Lord Scroop, rei francès), Maria Rodríguez (patge), David Verdaguer (Pistola, bisbe), Arnau Vallbé (músic). Espai escènic: Pau Carrió. Vestuari: Sebastià Brosa i Raquel Bonillo. Il·luminació: Raimon Rius. Música: Arnau Vallvè. Moviment: Anna Rubirola. Treball de cant: Laia Santanach. Ajudant de direcció: Bernat Pons. Coproducció del Teatre Lliure i Grec 2014 Festival de Barcleona.

Una vegada més, el Teatre Lliure de Gràcia, empra la versatilitat de la sala, i presenta una estructura d’escenari central, amb platea a tres bandes. Sense arribar a ser un semicercle d’amfiteatre grec, la intenció s’hi acosta prou. A l’escenari res, un dels personatges hi col·locarà un banc, res més. Al fons, darrera l’escenari, una bateria, un contrabaix i una guitarra elèctrica esperen per començar a vibrar. Prop de la graderia esquerra, una escala permetrà als personatges utilitzar el passadís superior que es troba descobert.

Sens dubte, la gestió de l’espai de la mà del director de la peça, Pau Carrió, és totalment encertada, ja que atenent-se a la complexitat escenogràfica de les escenes, la millor opció era construir l’espai amb la imaginació. En aquesta línia, la resolució de l’escena de la batalla d’Agincourt, la principal i definitiva per Enric V durant la Guerra dels Cent Anys, resulta molt interessant tant a nivell visual com emocional, ja que d’una manera absolutament física prepara als actors per al declivi tràgic del desenllaç. Una coreografia contemporània i a cànon desenvolupada per a tots els actors, amb una il·luminació de Raimon Rius, i una música d’Arnau Vallvè absolutament concordants i brillants, aconsegueixen que l’espectador sigui capaç d’imaginar-se una lluita a sang freda entre dos exèrcits descomunals i per tant, “que el pensament supleixi les imperfeccions” tal com demana el cor, a mode de captatio benevolentiae just a l’inici de l’obra.

En relació amb el cor, encarnat pel mateix Carrió, és indubtablement la interpretació més honesta, sincera, i “sense ànim de lucre” de tota la peça. Una interpretació on l’actor es limita a entendre i fer entendre les línies escrites darrera els dos punts que separen el text del nom del personatge. Una entrega humil, veritable i versemblant, sense tics, ni trucs, que Carrió ha intentat transmetre a tots els seus actors, amb més o menys èxit segons el cas.

Pel què fa a la tècnica vocal caldria ser treballada més enllà del cant. Malgrat la bona sonoritat del Teatre Lliure de Gràcia, la majoria de vegades els actors escanyaven les veus per ser escoltats arreu de la platea fent-se malbé les cordes vocals. L’ús del suport era pràcticament inexistent, i molts dels actors presentaven una tensió corporal impossible de conjurar amb l’ús dels ressonadors. Aquest fet arribava al clímax en la cançó interpretada per tot l’elenc, amb entrenament de Laia Santanach, on era clarament identificable la tensió a les mans, al coll, i a la mandíbula d’una bona part de la companyia, que impedia que emergís un so de màxima qualitat i, per tant, s’evités alguna nota desafinada.

En general, el ritme de la peça és adequat, 100 minuts sense entreacte que flueixen sense problema; amb l’única excepció d’una escena que resulta massa llarga i es percep com un pedaç mal sorgit pel simple fet que no s’entén. Es tracta de l’escena en la que el rei Enric V, camuflat, intenta esbrinar l’estat d’ànim dels seus soldats abans de la gran batalla, i posteriorment reflexiona sobre la responsabilitat de ser rei. No obstant l’aparent simplicitat de l’episodi, a “Victòria d’Enric V” sembla que no està del tot cuit: els parlaments no tenen rerefons, i els objectius estan massa difuminats; característiques que es transmeten a l’espectador, i provoquen que no sigui capaç d’entendre el sentit de l’escena i enllaçar-la amb la resta de la peça, presentant-se-li així com a avorrida i totalment inconnexa. I fins i tot fa pensar que es podria haver obviat, com molt encertadament s’ha obviat la trama del casori entre la princesa Caterina de França amb Enric V, amb la finalitat de crear una peça molt més àgil, encara que parcial.

Pel què fa a la pàtina de modernitat que s’ha volgut aplicar a l’obra, un segell típic de les produccions del Teatre Lliure, molt sovint duta a l’extrem de manera innecessària, i aplicada sense justificació, en aquest cas resulta ser un recurs emprat amb criteri. A “Victòria d’Enric V” la modernitat és usada de manera justa, i si bé apareix una pistola, i el vestuari recorda clarament l’estètica punk, no es fa estrany, ni desconcentra o descol·loca l’espectador. L’única represàlia possible al disseny de vestuari, de Sebastià Brosa i Raquel Bonillo, és el fet d’haver escollit el kilt per vestir els personatges d’una història que succeeix al sud d’Anglaterra – el rei fou nascut a Gal·les – i en la que es manifesta explícitament i en boca del mateix Enric V, les desavinences existents amb els escocesos. En cas que l’objectiu del kilt fos servir de crítica, o de picada d’ullet a la situació actual, no es va deixar a entendre de cap manera, i per tant resultava incongruent en relació amb els personatges.

Seguint en la línia del to de contemporaneïtat de l’obra, i en relació a la música, el fet que una bateria, un contrabaix i una guitarra elèctrica reposessin al fons de l’escenari, feia caure automàticament a l’espectador en el prejudici d’una modernitat mal concebuda, i possiblement mal aplicada que faria grinyolar la peça per totes bandes. No obstant això, malgrat els instruments són gens tradicionals de l’època – potser a excepció de la guitarra espanyola – Arnau Vallvè, bateria dels Manel, crea unes composicions musicals que tenen clarament el regust medieval que requereix la peça.

En definitiva, “Victòria d’Enric V” és una versió honesta i sincera de la peça de Shakespeare que Pau Carrió ofereix al públic del Lliure després d’haver-se estrenat al Grec 2014 Festival de Barcelona. Una feina correcta, que camina cap una versemblança escènica i interpretativa que fa anys que es reclama als escenaris de Catalunya, i que sembla que, de mica en mica, és una tendència adoptada de manera més o menys ferma per alguns dels directors catalans.

@anna_mestreseg

Switch to mobile version