Autor Cinema, teatre i televisió
5 Novembre 2014 a 18:00

L’última trobada, o en la recerca de la veritat perduda

Una amistat sempiterna

Jordi Brau, Abel Folk i Rosa Novell a "L'última trobada"

Jordi Brau, Abel Folk i Rosa Novell a “L’última trobada” // Foto: Jordi Folk

DRAMA. Autor: Christopher Hampton, basat en la novel·la de Sándor Márai. Versió i direcció: Abel Folk. Intèrprets: Abel Folk, Jordi Brau, amb la col·laboració de Rosa Novell. Espai escènic i disseny de llums: Paco Azorín. Vestuari: Maria Araujo. Disseny de so: Jordi Bonet. Caracterització: Toni Santos. Ajudant de direcció: Pep Planas. Producció executiva: Gloria Casanova. Segon ajudant i regidoria: Maria Folk. Cap tècnic del teatre: Sergi Lobaco. Tècnic del teatre: Raúl Martínez. Reportatge fotogràfic: Jordi Folk. Agraïments: Pedro Chamizo i Eduardo Mendoza. Amb la col·laboració de Grau Luminotècnia, Ajuntament de Vallromanes, Teatre Nacional de Catalunya i Casa del Llibre. Una producció de Teatre Romea i Faig Produccions.

En un acte d’entrega i generositat extrema, s’ha situat una petita grada sobre l’escenari, i mentre el públic accedeix a la sala i ocupa els seus llocs, els actors es preparen per a l’actuació, a la vista de tothom. Els espectadors són testimonis del ritual, són testimonis de com els actors s’acaben de maquillar, de com s’acaba d’enllestir el set, de com s’acaben de perfilar les llums, etc. Una exposició completament en sintonia amb la peça, en la qual els personatges es despullen, s’obren en canal i es mostren tal com són, sense cap mena de protecció, ni disfressa.

Un cop preparat l’escenari, on només hi ha tres butaques de diferents estils, una petita estufa i una capa de fulles de tardor cobrint el terra, els actors es col·loquen, i Rosa Novell és l’encarregada d’emetre el missatge sagrat en qualsevol funció contemporània: “per favor, apagueu els telèfons mòbils, i qualsevol alarma o objecte sorollós per respecte als actors i a la resta dels espectadors”. Un missatge que gairebé s’ha convertit en la captatio benevolentiae del segle XXI.

Degut a aquesta generositat, i voluntat de compartir tot el procés amb els espectadors, un cop comença la peça, aquests ja són dins la història, ja se senten integrats i per tant empàtics amb el que estan a punt de presenciar, el complex treball actoral. En aquest sentit, l’habilíssima proposta de sensibilització d’Abel Folk es presenta molt encertada en un moment en el qual la cultura és la darrera de la fila.

També el muntatge teatral manté aquest respecte per l’acte teatral i per totes les disciplines que el conformen. És una proposta detallista en la il·luminació, en el vestuari i la caracterització, en la construcció de l’espai, brillant en l’adaptació del text novel·lístic, meticulosa en l’ús de la música, i responsable en la dicció.

La història, malgrat comptar amb un plantejament senzill, és tan complexa com la vida. Dos amics d’infància, Konrad i Henrik, es retroben 20 anys després que un d’ells decidís fugir a les terres d’Orient sense donar cap explicació a ningú. Per a l’amic que es va quedar, Henrik, la retrobada és la oportunitat perfecte que li brinda el destí per tal de saber la veritat; una veritat que creu fermament que serà l’alliberament de l’angoixa que arrossega des de la fugida del seu millor amic.

De mica en mica però, a través dels monòlegs de l’un i de l’altre, es va descobrint la presència d’un tercer personatge, Krisztina, la dona de Henrik, que malgrat no aparèixer mai en escena, sempre és present en les paraules i pensaments dels dos protagonistes. Un personatge que s’immisceix en la relació d’aquests dos homes, convertint-la en un triangle amorós.

Un duel sense armes en el que Abel Folk i Jordi Brau llencen afilades frases, o bé projecten incòmodes records, ambdós àvids de veritat i certeses que mai podran conèixer. Tot plegat en un castell abans gloriós, ara decrèpit, i usat a mitges, que es transforma en un bosc, un apartament, o un menjador.

“L’última trobada” és, en definitiva, el retrat d’una amistat sempiterna que per més que hagi patit sotragades, seguirà pel segles dels segles. És la història de dos homes enamorats de la mateixa dona, que encegats per l’amor, i per la gelosia, la van deixar completament sola.

Amb una execució brillant, molt més encertada rítmicament en la segona part, la peça es completa amb el personatge de la Nini, interpretat per Rosa Novell, que amb una delicadesa màgica emociona a l’espectador en aquest viatge a través d’una època, i de tres vides, que és “L’última trobada”; una peça que no fa més que confirmar Sandor Márai com a un dels grans escriptors del segle XX.

@anna_mestreseg

Switch to mobile version