Autor Articles i estudis
18 Desembre 2014 a 18:00

El no tan inútil apèndix humà

Esquema de l'apèndix humà

Esquema de l’apèndix humà

Al procés d’evolució de les espècies, les necessitats d’adaptació a nous hàbitats i a noves formes d’alimentació i supervivència han fet que els organismes es transformin contínuament. Colls s’han estirat, potes s’han allargat, s’han perdut dits, els becs s’han modificat, els cossos s’han fet més grans o més petits… Una infinitat d’adaptacions han sobrevingut als cossos de tots els éssers vius fins arribar a l’actualitat. Això, en molts casos, ha significat que òrgans obsolets convisquin amb els funcionals, al que s’ha donat a anomenar “òrgans vestigials”. Al cas de l’ésser humà, el més conegut és l’apèndix, més que res perquè no sembla tenir un ús definit i els problemes que comporta en cas d’apendicitis poden arribar a ser mortals. No obstant això, els científics semblen haver trobat la seva funció real: una funció de supervivència sense la qual, l’home no hagués arribat a ser el que és a l’actualitat.

L’anomenat apèndix vermiforme és un tubet d’uns 10 cm de llarg que, com si fos un globus sense aire, surt del cec, primera part de l’intestí gruixut al qual desemboca el final de l‘intestí prim. Més enllà de la seva ubicació anatòmica al baix ventre a la dreta, l’apèndix ha estat conegut des de sempre per ser un autèntic proveïdor de clients per a les funeràries, tenint en compte que la seva infecció pot derivar en una greu apendicitis. Actualment, amb els avenços en medicina, el risc ha disminuït, però abans tenir un “còlic miserere” era sinònim d’anar cavant la tomba.

Vistos els problemes que ocasionava l’apèndix i l’aparent falta d’ús, els metges durant l’últim segle van començar a extirpar-lo com qui treu una aixeta que ja no s’utilitza i que l’únic que pot donar és mals de cap. En realitat, sí que té una funció, possiblement no molt evident, però que l’estudi del seu origen evolutiu ens posa sobre la pista.

En comparar els sistemes digestius entre els mamífers herbívors i els carnívors, es pot comprovar que els animals carnívors no disposen de cec, però sí d’apèndix, al contrari que els herbívors. Aquests últims no disposen d’apèndix però el cec està enormement desenvolupat en tant que s’hi produeix una part de la digestió de les plantes que consumeixen. El cec funciona llavors com un sac on els bacteris simbionts descomponen la cel·lulosa que no ha pogut ser digerida.

És per aquesta diferència substancial entre carnívors i herbívors i pel fet que l’home està en un estadi intermedi entre uns i altres, que es pensa que l’apèndix no sigui més que la degeneració del cec dels herbívors. No obstant això, com el d’aquests, ha mantingut una funció que fins fa poc no se li havia donat cap importància: el preservar la flora bacteriana.

Durant els últims anys, els estudis immunològics van anar trobant cada vegada més la participació de l’apèndix vermiforme al sistema immune, però va ser justament l’estudi de les interaccions dels bacteris amb el sistema de protecció del cos el què va donar amb la clau del seu ignorat ús.

El cec dels herbívors és, en realitat, un dipòsit de bacteris que ajuden a aquests animals a la digestió, funció que no ha perdut del tot l’apèndix humà.

L’apèndix vermiforme, com a la resta dels intestins, té bacteris “bons” dels que ajuden a digerir els aliments. No obstant això, quan es produeix una infecció del sistema digestiu, es poden provocar diarrees que produeixin greus deshidratacions i fins i tot la mort.

És en aquestes situacions, en què la flora bacteriana ha pràcticament desaparegut, que entra en joc l’apèndix, ja que en no tenir cap funció digestiva, es manté al marge de la circulació general. Això el converteix, de facto, en un refugi de les bacteris beneficiosos a partir del qual regenerar la flora bacteriana de l’intestí.

Ara, en què el contacte amb altres persones permet una regeneració dels nostres gèrmens particulars relativament ràpida, no té gaire sentit, però fins no fa molts segles, en què les poblacions humanes eren petites i disperses, el fet de tenir una reserva de bacteris digestius davant d’un atac de còlera, podia significar la diferència entre la vida i la mort. De fet, s’ha constatat que les persones a les quals no se’ls ha extirpat l’apèndix es recuperen abans d’una diarrea que les que sí que ho han estat. Per alguna cosa serà.

Així, d’aquesta manera, un òrgan aparentment residual i sense funció per a la ciència en altres èpoques, resulta que va poder arribar a ser vital per al desenvolupament humà, deixant ben palès que no ho sabem tot i que la natura, encara dins de nosaltres mateixos, amaga tot un seguit d’asos que poden arribar a sorprendre’ns.

Ireneu Castillo

Switch to mobile version