Autor Cinema, teatre i televisió
24 Desembre 2014 a 18:00

“Oh, Hamlet… actualitzeu-vos”

L’equilibri perfecte

"Hamlet" a la Sala Atrium

“Hamlet” a la Sala Atrium // Foto: Andrea Torres

DRAMA. Autor: William Shakespeare. Traducció: Joan Sellent. Dramatúrgia i direcció: Marc Chornet i Raimon Molins. Ajudants de direcció: Neus Pàmies i Rosa Serra. Repartiment: Alba José, Marc Rius, Xavi Torra, Clara de Ramon, Toni Guillemat i Raimon Molins. Veu en off: Lluís Marco. Assessorament de moviment: Maria Salarich. Audiovisuals: Marc Chornet. Espai sonor: Raimon Molins. Vestuari: Gloria Viguer. Disseny de llums: Justo Gallego. Fotografia cartell: Andrea Torres. Una coproducció d’Atrium Produccions i Nau Ivanow, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Tarragona. Companyia Sala Atrium i Projecteingenu.

És dins el cicle “4 mirades Shakespeare & Marlowe”, una valenta iniciativa de quatre sales de petit format de Barcelona – Sala Atrium, Círcol Maldà, Teatre Akadèmia i Teatre Tantaranta – per celebrar el 450è aniversari del naixement de William Shakespeare i Christopher Marlowe, que s’emmarca aquesta versió actualitzada de “Hamlet”.

Darrerament, sembla que alguns autors, directors, i fins i tot algunes companyies, només tenen ganes de representar un clàssic per la mera satisfacció d’adaptar-lo, de metamorfitzar les espases per pistoles, els corsers per Triumphs, els balls de gala per desfasades farres nocturnes, i d’altres mil absurdes ocurrències. Si bé és cert que Baz Luhrmann ho va fer al seu film “Romeo + Juliet”, no es pot negar que l’essència de l’obra es manté durant tota l’estona, i que en cap moment s’esfuma per més trets, marihuana, o transvestits que hi apareguin. Mantenir l’essència, “aquesta és la qüestió”, una qüestió que aquells que només pretenen renovar-se per no morir perden totalment de vista, deixant-se enlluernar per la brillantor moderna de la seva trencadora – però insulsíssima – versió que han aconseguit.

Cal assenyalar en aquest punt, que el que la companyia de la Sala Atrium ofereix no és una versió modernitzada perquè si, perquè toca, i perquè és trendy; sinó que presenta una extracció minuciosa i sucosa de l’ànima de la peça, n’extreu tots els elements més clàssics i obsolets – que a dia d’avui l’espectador no entendria degut a un simple canvi de cosmovisió – i n’afegeix de nous que sí que formen part del seu univers actual, com per exemple l’ús dels suports audiovisuals; això si, sempre amb mesura i de manera justificada. En aquest sentit, cal valorar molt positivament la tasca d’adaptació de Marc Chornet i Raimon Molins que, mantenint-se fidels a la traducció de Joan Sellent, han sabut trobar l’equilibri perfecte entre modernitat i classicisme isabelí, sense haver caigut en la trampa de l’actualització banal i vanitosa.

En la mateixa línia, l’escenografia també ha sofert aquesta actualització plena, i fugint de les grans construccions realistes i amb extremats detalls, permet que l’espectador deixi volar la seva imaginació i transformi una enginyosa estructura de fusta a mode de passarel·la modular que, a sota hi descobreix un petit rierol d’aigua cristal·lina, en un castell, un camp, un cementiri, o una riba. L’efecte resultant és absolutament encisador, i en combinació amb la música, els sons, els càntics dels actors, i la il·luminació, l’espectador queda inexorablement atrapat en una atmosfera màgica.

En aquest sentit, també cal destacar un encertadíssim ús de l’espai. Sovint, quan es pensa en la Sala Atrium, es pensa en un espai menut, acollidor, i perfecte pel teatre de proximitat però no tan adequat per a obres de gran format. Amb la posada en escena d’aquest “Hamlet” però, queden del tot paleses les possibilitats de la sala: els actors n’ocupen tots els espais sense excepció, entren i surten per tot arreu, circulen pels passadissos secrets, i apareixen als racons més inesperats, sorprenent l’espectador a cada moment i creant una sensació d’embolcall única.

És necessari destacar en aquest punt, la meravellosa aportació de Maria Salarich pel què fa a la tècnica corporal. En tota la peça, no hi ha cap gest, cap recorregut, ni cap impuls físic realitzat pels actors que sigui brut, buit, o sense justificar. Cada estirament, torsió, giragonsa o congelació està absolutament coordinat, controlat i precisat al mil·límetre, alhora que permet una execució totalment lliure, plena de contingut, i amb una organicitat espectacular. Una feina que, a partir de moviments menuts i concrets, sense cap mena de grandiloqüència, desperten d’una manera desconcertant i profundament intensa la sensibilitat dels espectadors.

Pel què fa a la tècnica vocal, malauradament, era l’aspecte menys acurat de la peça. Tots els actors presentaven greus problemes de veu, amb l’excepció de Clara de Ramon i Toni Guillemat, precisament els dos únics actors que interpretaven diverses cançons al llarg de la peça. Cal mencionar sobretot el cas de Raimon Molins, que dóna vida al personatge de Hamlet – a més de ser el director i adaptador de la versió – ja que, el fregament de les seves cordes vocals és tal, que fins i tot és incòmode escoltar-lo, i certament essent Hamlet, és una vertadera llàstima.

En relació a la interpretació, si bé la companyia aconsegueix una percepció de globalitat molt potent, en les escenes on no apareixen tots els actors es fa molt evident l’heterogeneïtat de la qualitat interpretativa. D’aquesta manera, Marc Rius i Xavi Torra, queden parcialment eclipsats per la brutal, i alhora sensible, intensitat de Raimon Molins, i la versatilitat de Toni Guillemat. I en el cas de les dues actrius, si bé la diferència no és tal, i ambdues fan una incorporació fantàstica del personatge, si que és cert que mentre Clara de Ramon s’expressa amb una descarada i magnífica impunitat, Alba José no acaba de fer-ne ús, fet que provocava que no brilli amb tota la llum que s’intueix de què disposa.

No obstant això, els sis actors, sota la direcció de Chornet i Molins, aconsegueixen dotar aquest nou clàssic d’un ritme intens, constant, i hipnotitzant, que només es perd en algunes escenes, però que molt hàbilment recuperen en les següents, mantenint el públic atent tothora sense defallir. A més, l’ús d’una gran diversitat de senzills recursos, com les projeccions, la manipulació d’objectes quotidians per aconseguir efectes espectaculars, la música sempre present, i sobretot la llibertat atorgada a l’espectador per imaginar-se el que més li plagui – tot sol, o de vegades conjuntament amb els actors – és sens dubte, el plaer més gran d’aquest “Hamlet”.

En definitiva, una peça clàssica que, amb un absolut desplegament de talent per part de la jove companyia de la Sala Atrium, es redescobreix amb uns parlaments completament actuals – que no actualitzats – que ratifiquen a Shakespeare, i sobretot les seves obres, com a universals i sempiternes. Una translació perfecta de les vicissituds de les altes esferes més poderoses que defineixen la tragèdia de Hamlet, a un escenari actual que permet a l’espectador establir forts paral·lelismes i lligams amb el que veu i escolta cada dia als mitjans. Una visió irònica, alhora que altament sensible, molt focalitzada en el punt de vista dels joves, la parella d’enamorats formada per Hamlet i Ofelia. Dos personatges a través dels quals es ridiculitza i banalitza el poder absolut, i s’explicita la rebel·lió contra les normes preestablertes i immutables. Dos cors frescos, vitals i enèrgics, que fan bategar el públic al seu ritme fent-lo fruir amb la peça, i permetent-lo acompanyar de ben a prop el protagonista en els seus deliris viscerals i filosòfics, sobre qüestions tan complexes com l’existència. Una peça imprescindible, executada amb gran sensibilitat, respecte, i humilitat.

@anna_mestreseg

Els comentaris s'han tancat

Switch to mobile version