Autor Cinema, teatre i televisió
13 Gener 2015 a 18:00

Crítica cinematogràfica: ¡Por fin solos!

Una recerca de més d’una hora

¡Por fin solos!

¡Por fin solos!

COMEDIA. EE.UU. Estrena: 2012. Dirigida i escrita per: Lawrence Kasdan. Repartiment: Diane Keaton, Kevin Kline, Elisabeth Moss, Dianne Wiest, Richard Jenkins, Sam Shepard, Ayelet Zurer. Duració: 103 min

Beth viu per les seves filles però quan la petita es casa i marxa fora es queda sola amb el seu marit Joseph, qui només s’interessa pel seu treball i la seva vida. A partir d’aquell moment, Beth es centra en el gos abandonat que es va trobar. Quan Joseph perd l’animal Beth decideix mobilitzar a tota la família per trobar-lo.

Lawrence Kasdan, director i coguionista junt amb la seva dona, ens porta un film basat en una experiència pròpia: la pèrdua de la seva mascota. En un inici, la premissa del film sembla senzilla però amb el repartiment i amb la seva direcció l’espectador va amb ganes de veure’l però, mica en mica avança el film aquest perd força i emoció.

Els primers minuts recorden a la popular Siempre a tu lado, Hachiko amb un canvi de sexes: una persona es troba un gos perdut i decideix quedar-se’l, justament, la parella passa pel moment que tot pare no vol que arribi: quan els fills marxen de casa. D’aquesta manera, el gos esdevé el punt de recolzament de la parella i el nou ésser a cuidar. Fins aquí, el film crida l’atenció de l’espectador però, tot canvia quan el gos desapareix. La següent hora consisteix en la recerca constant de l’animaló en base a les “visions” que una gitana diu tenir sobre ell.

Pel que respecte al guió podem definir-lo com a previsible i insípid. La parella Kasdan ens porta una situació, possiblement familiar per a alguns espectador, però no li’n sap treure profit. Només un parell de circumstàncies són les que fan treure un petit somriure a l’observador. Tots els personatges, a excepció del de la gitana Carmen, són plans i previsibles.

El repartiment del film li dóna un punt positiu però només l’aparició dels seus noms als crèdits ja que la malintencionada direcció d’actors i el guió fan declinar les seves actuacions. Novament, la interpretació de Ayelet Zurer (Carmen) és la única que destaca degut a que és la causant que la recerca del gos Freeway duri més de dues terceres parts del film, això si, ho fa d’una forma divertida i trencadora en relació a les altres interpretacions.

Kasdan, conegut com a guionista i director, plasma un seguit de plans inconnexos i sense sentit al llarg del 103 minuts que dura el film. Tenint en compte la resta de films que ha dirigit l’espectador es queda indiferent davant la senzillesa amb la que estan composats els plans i el poc aprofitament que se’n fa de l’espai natural.

Novament, un film arriba a les pantalles nacionals i se’n modifica el títol. A vegades, el canvi  serveix per beneficiar el film però d’altres, com és aquest cas, el perjudica. El títol original Darling Companion (“estimat company”) transmet amb més exactitud el tema del film, en canvi, el títol traduït ¡Por fin solos! pot portar a malpensar sobre el final o el transcurs de l’argument.

En conclusió, és un film totalment prescindible per a tot tipus d’espectador, només aquells fervents entusiastes d’algun dels actors o del propi director seran capaços d’aguantar els 103 minuts de film.

Cristina Nocete

@crisnocete

Switch to mobile version