Autor Cinema, teatre i televisió
28 Gener 2015 a 18:00

Un Lear descomunal

Més tisora i menys hip-hop

Núria Espert com a Rei Lear

Núria Espert com a Rei Lear // Foto: Ros Ribas

DRAMA. Autor: William Shakespeare. Traducció: Joan Sallent. Versió i direcció: Lluís Pasqual. Intèrprets: Aleix Albareda, Marcel Borràs, Jordi Bosch, Jordi Collet, Laura Conejero, Núria Espert, Míriam Iscla, Jordi Llovet, Teresa Lozano, Ramon Madaula, Julio Manrique, Òscar Rabadan, Andrea Ros, David Selvas, Carles Aigué, Alberto Díaz, Eduard Lloveras, David Menéndez, Xavier Mestres, Martí Salvat, Josep Sobrevals, Joan Sureda, David Teixidó i Samuel Viyuela. Organista: Juan de la Rubia. Escenografia: Lluís Pasqual i Alejandro Andújar. Vestuari: Alejandro Andújar. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació: Pascal Mérat. Direcció musical: Dani Espasa. So: Roc Mateu. Vídeo: Franc Aleu. Esgrima i coreografies: Isaac Morera. Ajudant de direcció: Leo Castaldi. Assistent de direcció: Samuel Viyuela. Ajudant de vestuari: Adriana Parra. Professor de cant: Xavier Mestres. Confecció de vestuari: Ángel Domingo i Luís Espinosa. Acabats: María Calderón. Una producció del Teatre Lliure.

Un cop més, Lluís Pasqual ha escollit un shakespeare per representar-lo a la Sala Fabià Puigserver, i com és tradició, acompanyat d’un elenc d’estrelles, entre les quals destaca la figura, gairebé ancestral, de Núria Espert.

Amb un muntatge descomunal, el director artístic del Teatre Lliure, ha demostrat un cop més la seva habilitat per emfatitzar i “faraonitzar” les peces d’un autor comercial – malgrat que brillant poeta i dramaturg – que havia d’acabar les obres a cops de ploma per tal de poder alimentar la seva companyia. Pasqual ha demostrat la seva capacitat paradoxal de modernitzar en va – a base de hip-hop i escopetes ensordidores – i alhora mantenir una durada extremadament llarga tant pròpia dels muntatges antics (i antiquats).

Les plataformes elevables  que sorgien de l’escenari, disposat a peu pla entre dues graderies de butaques, recordaven automàticament a les del “Hamlet” de la Sala Atrium, un muntatge clarament més intimista, i amb una aproximació menys pretensiosa i directa a la medul·la. En aquest sentit, “El Rei Lear” de Pasqual s’allunya molt – potser massa – del que Grotowski proposava a la seva obra “Hacia un teatro pobre”. El director, teòric, i investigador teatral més important del segle XX, cercava l’existència de la raó  der ser del teatre en front dels nous mitjans on també es podia gaudir de la interpretació, és a dir el cinema i la televisió. D’aquesta manera, va iniciar un procés de desconstrucció del fet teatral – despullant-lo del maquillatge, el vestuari, l’escenografia, la música, i qualsevol altre element prescindible – fins a quedar-se amb l’essència: la relació en viu, aquí i ara, del públic amb els actors. Un cop descobert i acceptat aquest fet original com al més rellevant del fet teatral, es pot tornar a vestir, a maquillar, i a il·luminar el muntatge ja que, qualsevol afegitó contribuirà a alimentar aquesta ficció perquè la catarsi, allò transcendental ja hi és present.

Doncs bé, el shakespeare de Pasqual, malgrat comptar amb unes projeccions precioses, i uns efectes prou evocadors a base de la combinació de fum i una il·luminació molt ben executada, queda totalment desconnectat de tots aquests elements que s’acaben percebent com a pedaços mal cosits d’un vestit de nit.

Pel què fa a la direcció dels actors, si bé les entrades i sortides pels quatre punts cardinals de l’escenari contribueixen a un bon flux de l’acció, i la col·locació en escena dels personatges – sobretot en les escenes globals – respon a un estil militar molt adequat per la peça; en general, la sensació que arriba a platea és que la peça està encaixonada, i de retruc també ho està tot allò que se’n deriva. Lluny de percebre’s com a quelcom unificat i fruit d’un treball conjunt, la peça sembla estar formada per blocs independents hàbilment juxtaposats. No hi ha una emoció creixent que mantingui el públic despert, i el condueixi a l’esclat i èxtasi final, i en conseqüència el resultat obtingut és una peça quadriculada i calculada molt poc harmònica amb l’emoció visceral i la bogeria, dues característiques omnipresents a “El Rei Lear”.

En relació a les interpretacions, cal comentar que si bé la majoria del públic va satisfer el seu desig de veure Núria Espert una vegada més – i qui sap si la darrera – sobre l’escenari, la resta de la companyia també llueix, i sorprenen les interpretacions de Ramon Madaula com a comte de Kent, així com la de David Selvas en el paper d’Edmund, i Julio Manrique com al seu germà Edgar, quan deixava de banda els seus “tics” característics. Sens dubte les tres interpretacions més lliures, particulars i vives de tota l’obra, més enllà de la meravellosa mostra de valentia, coratge i entrega de Núria Espert. Una actriu de sang i fetge que segueix arriscant-se i regalant al públic i al món una lliçó de vida com cap altra.

No obstant aquesta bona homogeneïtzació de la companyia sense tractes preferencials – o si més no a simple vista – cal comentar que el grup de deu figurants en queda exclòs i esdevé un altre pedaç mal gestionat de l’obra. Imitant la forma d’un cor multitasca i composat  per actors validíssims, es limiten a restar en quart pla durant les gairebé tres hores que dura l’espectacle, amb una sola línia de text. Malgrat endolcir o inquietar, segons ho requeria l’escena, les oïdes dels espectadors amb uns càntics en directe meravellosos, se’ls notava  cansats, aliens i fins i tot fora de lloc durant les llargues esperes damunt l’escenari  tot sostenint una trista torxa, o asseguts a les butaques disposades expressament per a aquestes esperes letàrgiques.

Muntar un Rei Lear és molt complex, i és una tasca lloable només pel fet d’acceptar aquest repte i intentar superar-lo. Ara bé, això no lleva que a “El Rei Lear” del Teatre Lliure li calgui embrutar-se més les mans, no de litres de sang artificial, sinó de decisions importants, de propostes personals i realment colpidores. Ha de fer més pudor, has de ser més visceral, més dut a fons, més actiu, més despert i no només magnànim i desproporcionat senzillament perquè es tracti d’un text clàssic que explica la història de la decadència d’un rei, perquè aquesta, és només la simple lectura plena de prejudicis (i clarament superficial) de l’obra de William Shakespeare.

@anna_mestreseg

Switch to mobile version