Autor Articles i estudis
29 Gener 2015 a 18:00

Un riu subterrani sota Barcelona

Un riu subterrani sota Barcelona

Cripta de Santa Eulàlia a la Catedral de Barcelona // Imatge de Wikimedia Commons

Sabia vostè que un riu subterrani corre pel subsòl de Barcelona amb tant de cabal que mar endins, els dies de pluja, els pescadors han d’anar amb compte? Bé… o almenys això explica una mil·lenària llegenda de la Ciutat Comtal. Però… d’on ve aquest mite? Santa Eulàlia, la patrona de Barcelona, en té la culpa.

Santa Eulàlia era una dolça i innocent minyona cristiana de tretze anys que vivia en el que avui seria el barri barceloní de Sarrià durant el temps de l’emperador romà Dioclecià (final s. III-principi s.IV), la qual, durant la persecució dels cristians duta a terme per aquest emperador, no va renegar de la seva fe malgrat les tortures (13, com els seus anys, més concretament) a què va ser sotmesa i per les quals va morir crucificada l’any 303. Però és clar… una santa és santa per alguna cosa i de nena ja pintava maneres.

Un dia, estava ella tranquil·lament fent les seves coses prop del pou de davant de casa, quan va veure un parell de nenes que van anar a buscar aigua. El pou acostumava a donar una aigua molt bona i fresca, però quan van anar a treure-la, resulta que el pou s’havia assecat. Les pobres noies es van posar a plorar amargament.

En aquest moment, Santa Eulàlia va preguntar per què ploraven i les nenes li van explicar que tenien un pare molt sever i que si no tornaven amb els càntirs plens rebrien una seriosa reprimenda. Santa Eulàlia, llavors, es va despullar del seu mantell, el va posar a sobre del pou i va començar a brollar aigua, en tal quantitat que es va formar un riu subterrani que omplí tots els pous de Barcelona i va circular per sota de la ciutat fins arribar al mar. S’havia format el “Riu de Sota” o “Riu de Santa Eulàlia”, riu subterrani que els dies de xàfec deixa mar endins una taca de fang allà on emergeix i és per aquesta destresa de la santa amb els pous, que els pouaters barcelonins tenen a Santa Eulàlia com a patrona des d’aleshores.

L’aigua sempre ha estat un bé escàs que ha estat objecte de tota mena de llegendes des d’antic a causa del cicle aparentment màgic de l’aigua i Barcelona, ciutat mediterrània, seca i màgica com poques, no anava a ser una excepció. Pous, rieres i rius subterranis formen part del seu imaginari en un mil·lenari respecte per l’aigua que tan sols en els últims anys s’ha perdut.

Santa Eulàlia va posar el mantell i el riu. A nosaltres ens toca ara cuidar l’aigua i el seu entorn.

… i  crec que no ho estem fent pas.

-Ireneu Castillo-

Switch to mobile version