Autor Cinema, teatre i televisió
4 Febrer 2015 a 18:00

L’alè de la vida o quan la maduresa truca a la porta

Un trio d’asos

Anna Güell i Mercè Arànega són les protagonistes de "L'alè de la vida"

Anna Güell i Mercè Arànega són les protagonistes de “L’alè de la vida” // Imatge cedida pel CAET

COMÈDIA. Autor: David Hare. Traducció: Mònica Bofill. Adaptació: Mònica Bofill i Magda Puyo. Direcció: Magda Puyo. Ajudant de direcció: Mònica Bofill. Intèrprets: Mercè Arànega i Anna Güell. Espai escènic i vestuari: Montse Amenós. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Direcció de producció: Carles Manrique (Velvet Events). Distribució: Elena Blanco (Magnetica Management). Una producció de Q-Ars Teatre i Velvet Events amb la col·laboració del CAET-Centre d’Arts Escèniques de Terrassa.

En un escenari 180º amb una tarima de fusta inclinada que recorda a un moll, una tauleta, un parell de cadires per seure-hi i poca cosa més, dues grans actrius, dirigides per una gran directora, interpreten a dues grans dones sense usar res més que la paraula plena i la seva potent presència escènica.

Durant poc més d’una hora que passa volant, Mercè Arànega i Anna Güell repassen el que han estat els darrers vint-i-cinc anys durant els quals han estat compartint i estimant el mateix home, marit de l’una i amant de l’altra. És meravellós veure com Arànega i Güell no pretenen fer res extraordinari i memorable, sinó que van circulant pel text planerament, entenent cada parlament i processant-lo fins a fer-lo seu. Talment com si fossin formigues, van fent el cim de mica en mica tot despertant l’interès dels espectadors que sense saber com es troben enganxats a aquesta història amb premissa de culebrot però desenvolupament de premi.

Maduresa, maduresa en general i a tots els sentits és el que tenyeix i perfuma “L’alè de la vida”. Una maduresa assolida per a totes les parts de l’espectacle. En primer lloc, pel què fa al text, un dels més recents de David Hare escrit l’any 2002, on desplega l’experiència adquirida durant els anys a mode de rèpliques de durada justa perquè els personatges no és quedin amb res al pap, o se’n vagin de la llengua sense justificació; un domini  absolut del llenguatge i el pensament femení que trenca els estereotips que es plantegen a priori en la mateixa peça; i un coneixement sorprenent de la capacitat de concentració del públic; en definitiva, un mestre de la dramatúrgia.

En segon lloc, “L’alè de la vida” és madura per l’edat dels seus personatges, dues dones de  gairebé cinquanta anys que recullen sota les seves faldilles tota mena d’experiències vitals. Pot semblar que una més que l’altra, però l’autor de seguida s’afanya a desmentir-ho i a demostrar que els dos estils de vida són igual de vàlids, lícits i enriquidors. Dues dones a la maduresa de la vida que es troben en un punt d’inflexió important, que les farà avançar cap a una nova etapa vital diferent, qui sap si millor o pitjor. Dues dones que s’acaben fent amigues, o si més no, acaben essent còmplices i accepten el seu passat i el seu present, per així poder encarar el futur amb un somriure.

En tercer lloc, hi ha maduresa en el treball interpretatiu que ofereixen les dues actrius protagonistes. Si bé ambdues presentaven certs problemes pel què fa a l’ús correcte dels ressonadors, i del suport en l’emissió del so, cap d’elles va caure en la recerca dels “tons adequats” o de la “bona dicció”, sinó que, tal com ja s’ha comentat no buscaven res més que la mirada de l’altra, i la comprensió de les paraules que li acabada de dir per tal de poder dir després  les seves.

Mercè Arànega, fantàstica comparada amb la seva estranya interpretació – possiblement com a conseqüència d’una errònia direcció – a “El somni d’una nit d’estiu”, ofereix un treball sincer, honest, i lliure, i des d’aquest punt de partida, ofereix una interpretació brillant d’una dona independent, compromesa socialment, lliberal i desperta culturalment. Anna Güell per la seva banda, ofereix un treball interpretatiu minuciós, detallat, i amb una imaginació espectacular, plena de matisos sobre una vida passada, uns records que potser mai van existir, o potser si. Güell, crea i fa créixer el personatge de Frances amb una delicadesa entendridora i alhora amb una força pròpia de l’autodefensa més ferotge.

Cal destacar també que cap d’elles ha caigut en l’estereotip de “la dona lliure” ni tampoc en el de “la dona mestressa de casa”; sinó que tant Arànega com Güell – guiades per la sabia i coherent mà de Magda Puyo – han construït dos personatges amb trets particulars, propis, i genuïns que alhora eren fàcilment identificables pels espectadors.

Finalment, però no per darrer menys important, “L’alè de la vida” és una peça madura per la meravellosa direcció de Magda Puyo, una direcció potent, sense pretensions, amb l’únic objectiu de transmetre, comunicar, fer arribar al públic la història compartida d’aquestes dues dones, i la història particular de cadascuna d’elles. Una tasca de direcció polida, senzilla, i justa, la fórmula necessària per a una bona comunicació.

Quina gran lliçó s’emportaran – si van a veure-la és clar – aquells fans acèrrims de la monstruositat escènica, del drama declamat, i dels vestits de vellut… Si bé és cert que la peça era contemporània, la minuciosa direcció de Puyo sembla poder afirmar per si sola que en cas que ella mateixa escollís, o bé que li encarreguessin un clàssic com podria ser un Ibsen, un Txèkhov, un Valle-Inclán, o un Marlowe, no intentaria fer cap mena d’exhibició ni demostració de res, sinó que agafaria el text, el trossejaria, n’extrauria allò essencial i el reconstruiria de nou per donar-li sentit i dotar-lo de vida. I, fins i tot, en cas que optés per ser fidel a l’època i a les acotacions dels autors, i posés en escena un palau, una casa sencera, o una nau industrial; i vestís els actors de manera absolutament realista i amb el més mínim detall, tots aquests elements espectaculars no ho serien en va – tal com malauradament succeeix en moltes de les peces clàssiques recuperades darrerament – sinó que se sumarien a la genuïnitat de la interpretació del subtext de la peça.

En definitiva doncs, una peça madura en tots els sentits, sense ni un punt feble, a punt per ser servida i delir els comensals. Una peça sencera, amb cara i ulls, entesa de principi a fi, i absolutament sincera amb els que es troben entre cametes i en escena, com (i sobretot) amb aquells que seuen a les butaques expectants.

@anna_mestreseg

Switch to mobile version