Autor Cinema, teatre i televisió
10 Març 2015 a 18:00

Crítica cinematogràfica: El Francotirador

Patriotisme en excés

El francotirador

El francotirador

BÉL·LIC. EE.UU. Dirigida per : Clint Eastwood. Repartiment: Bradley Cooper, Sienna Miller, Luke Grimes, Jake McDorman, Kyle Gallner, Keir O’Donnell. Duració: 132 min.

Saturació de patriotisme combinat amb un intent, fallit, de mostrar la part humana dels soldats americans són els elements més destacats de El Francotirador. Clint Eastwood, novament, recórrer a un film on els Estats Units, les barres i les estrelles superen en protagonisme al propi actor principal, Bradley Cooper qui interpreta a Chris Kyle el franctirador més famós de la història americana i que més morts va provocar en la guerra d’Iraq després de l’atemptat a les Torres Bessones. Altre vegada, Eastwood, ha retornat als biopics (Million Dollar Baby, Jersye Boys, Invictus i El intercambio) films que li van proporcionar la popularitat com a director i que el van treure de l’estanc “westernia” en el que nadava però que novament es reafirma com a autor nord-americà de talla mundial.

Gran part del film recorda a d’altres que també han tractat la guerra o els soldats com a tema principal fet que treu credibilitat a Clint Eastwood com a director innovador. L’inici recorda lleument a films com Oficial y Caballero o El sargento de Hierro per les escenes on Kyle es forma com a soldat mentre és pressionat pels seus superiors o l’escena quan coneix a la seva futura esposa en el bar. I les escenes en que Kyle retorna a casa però no és capaç de desconnectar de la guerra i les marques que li han deixat són situacions que recorden a l’oscaritzada En tierra hostil.

Possiblement, el que més incomoda del film no són el conjunt de barres i estrelles que saturen l’escena final, ni les llargues frases patriòtiques que no deixen de sortir de la boca de Cooper, ni tant sols la poca credibilitat de Miller, sinó la falta d’una opinió de l’autor vers la guerra. Eastwood es centra en oferir una visió humanista, plana i que va directe al sentimentalisme per deixar totalment de costat el que realment interessa: una visió crítica de la banalitat que envolta les guerres. Simplement ofereix una visió crítica en les escenes finals quan Cooper està amb els veterans de guerra; és en aquest instant quan veiem la crueltat de les guerres i el que provoca, tant física com psíquicament, a aquells que van a l’exèrcit. Però, la visió crítica és efímera, quan Kyle s’emporta al seu fill al bosc i es recorda una de les escenes inicials on succeeix el mateix amb ell de petit s’observa la superficialitat que impera al llarg de tot el film. Un altre element que manca en el film és una certa contextualització tant política com social dels fets que provoquen que Chris Kyle s’embarqui en l’odissea que el converteix en “la llegenda”, simplement es mostra la pantalla d’un televisor emetent la noticia de l’atemptat de l’11S que passa desapercebut per les escenes romàntiques que la precedeixen.

Cristina Nocete

@crisnocete

Switch to mobile version