Autor Articles i estudis
12 Març 2015 a 18:00

Els crancs Heike o el pudor de ficar un samurai a l’olla

Cangrejo samurai

Cangrejo samurai

Si ha hagut alguna sèrie de televisió m’hagi influenciat profundament, aquesta ha estat “Cosmos”, de Carl Sagan, ja que em va proporcionar una visió diferent del món que m’envoltava. Podria dedicar un munt d’articles a aquest divulgador científic de primera categoria especial, però avui m’he recordat d’un dels capítols, en què explicava un curiós fenomen, el dels crancs Heike del Japó.

Explica la història que cap al segle XII el clan dels Genji es va enfrontar en batalla naval contra el clan dels Heike. Els Genji van guanyar la batalla, i els Heike supervivents, veient-se derrotats, no van dubtar a suïcidar-se llançant-se al mar. A partir de llavors, es reencarnaren en crancs i aquests crancs tenen, en la seva closca, la imatge de la cara d’un samurai. Aquests crancs -els Heikeopsis japonica- existeixen en realitat, però… ¿com és possible que una bestiola tingui una cara a sobre de la seva closca? Encara que sembli mentida, té la seva explicació.

Imagineu-vos -Vinga! Faci l’esforç! Que vostè pot! – que té un corral de pollastres i que cada dia ha de matar un d’ells per dinar. Ara, imagini que hi ha alguns pollastres que tenen la cara semblant a algú estimat per vostè, però no es distingeixen a primera vista, sinó fins que els té a la mà. Mentre que no agafi el que s’assembla tot anirà bé -malament per al pollastre, clar-, però si agafa el que s’assembla, dubto molt que tingui el valor per tallar-li el coll i fer-lo amb samfaina, per la qual cosa li perdonarà la vida. Més o menys és el cas dels crancs abans esmentats.

Els pescadors japonesos que han pescat secularment a la zona de la batalla -totalment real- quan pescaven els crancs per menjar-se’ls, en el moment en que agafaven algun d’ells que s’assemblava, encara que fos lleugerament, a una cara humana, el tornaven al mar , ja que els feia cosa el cruspir-se’ls. Evidentment, si no s’assemblaven, no dubtaven a ficar-lo a l’olla. Aquest criteri del pescador feia que els crancs que tenien aquesta cara humana tinguessin més possibilitats de reproduir-se que els que no la tenien, de manera que l’ésser humà mateix anava sacrificant (menjant) els que no tenien la imatge i respectant els que sí la tenien. Aquest efecte s’ha donat a conèixer com a selecció artificial, ja que l’home ha anat seleccionant -sense adonar-se’n- els crancs que més s’assemblaven a la cara d’un ésser humà. Pel cranc, el semblar-se o no era una mera qüestió de supervivència.

En realitat, la cara del samurai dels crancs Heike no és més que una pareidolia dels bonys que produeixen les insercions dels músculs del cranc a la seva closca, i tan sols amb la selecció humana exercida durant segles ha estat possible arribar a aquest grau de perfecció en la imatge. En el cas de deixar de pescar-se, si aquesta forma no fos determinant per a la vida del cranc Heike, passades unes quantes generacions s’hauria perdut, tornant al seu estadi natural.

L’ésser humà interactua constantment amb el seu entorn, de vegades conscientment, de vegades inconscient, però no podem aïllar-nos del nostre entorn. Un entorn que el gran Carl Sagan ens va posar a l’abast de la mà.

Ireneu Castillo

Switch to mobile version