Autor Articles i estudis
21 Maig 2015 a 18:00

El tresor d’una presa aixecada a mà: Nagarjuna Sagar

Nagarajuna Sagar // Imatge del web Telanganatalkies.com

Nagarajuna Sagar // Imatge del web Telanganatalkies.com

Qui formi o hagi format part d’alguna associació o empresa, segur que hi haurà sentit allò de que el seu principal actiu és el capital humà que forma la societat. Aquesta dita, per repetida, al final ha caigut al sac del que és políticament correcte o, com a molt, a les coses que es diuen per engrescar als socis / treballadors a seguir fent més hores que un rellotge en benefici de l’entitat – la majoria de les vegades sense remuneració, només faltaria. Això mateix que passa a nivell veïnal, passa també a nivell de país, i si bé passa exactament el mateix als països rics, als països pobres, on els diner és més rar que un 30 de febrer, el capital humà pot ser, realment, un gran tresor. O si no, que l’hi diguin als hindús, els quals, a mitjan segle XX, gràcies a disposar de tanta població, van ser capaços d’aixecar una de les majors preses del món… a mà!

L’Índia, amb els seus gairebé 1.300 milions d’habitants en un espai tan sol 6 vegades més gran que Espanya, és -amb permís de l’Hospitalet de Llobregat- l’exemple gràfic del que és viure com a una llauna de sardines. La cosa no estaria malament si a la superpoblació l’acompanyés una gran qualitat de vida però, per desgràcia, la cosa és exactament al revés i la misèria és una de les grans xacres de la societat hindú. I això és així fins al punt que quan pensem en pobresa, directament la relacionem amb els infinits barris de barraques dels suburbis de les grans capitals com Nova Delhi o Bombai.

En aquest context, quan l’Índia es va independitzar de l’Imperi Britànic el 1947, ja sabia que no anava a ser una gran potència econòmica, però havia d’intentar millorar la situació de la població índia. Per aquell temps, les fams se succeïen any sí i any també, pel fet que la falta d’una modernització dels sistemes productius feia que l’Índia no fos autosuficient pràcticament en res, tenint en compte que els britànics per l’única cosa que havien treballat era per el seu propi benefici. Es feia obligatori, per tant, construir tota mena d’infraestructures que solucionessin les greus mancances que patia la societat hindú.

Entre tota la quantitat de coses que s’havien de fer, les més urgents eren la construcció de preses i canals de reg per, d’aquesta manera, assegurar el desenvolupament d’una agricultura intensiva que subministrés suficient aliment per a tanta boca, i un dels primers projectes que s’havia de posar en marxa, si o si, era un dic a la llera del riu Krishna. No obstant això, no hi havia ni un real per construir-la (bé, en aquest cas, ni una rupia) i per no haver, no hi havia ni indústria del ciment prou desenvolupada que pogués subministrar el ciment per construir la presa. Com anaven a aixecar-la? Tenien ganes, pedres, terra… i gent. Senzill.

Un cop determinat el millor lloc per construir-la -un ric rajà de la zona va cedir 55.000 acres (222,5 km2) perquè fos ocupat per l’embassament- es va procedir a fer els treballs immediatament. La presa tindria una alçada de 124 metres respecte el nivell del riu i una longitud de 1.550 metres, creant un vas amb capacitat d’ 11.560 hm3 (4 vegades més gran que el més gran d’Espanya, el de la Serena) amb la particularitat que seria aixecada a força de pedra i terra seguint les tècniques índies i, el més curiós, utilitzant gairebé exclusivament mà d’obra humana per suplir la manca de maquinària i de pressupost. El dia 10 de desembre de 1955, el primer ministre indi Pandit Nehru va donar el tret de sortida a la construcció de la presa que rebria el nom de Nagarjuna Sagar.

Els treballs van durar 12 anys, durant els quals 125.000 obrers, emulant els millors temps de les construcció de les piràmides, van treballar dia i nit carregant les pedres de més de 135 quilos que van formar la presa a través de rampes fetes de bambú, piconant la terra i fent el morter que s’utilitzava per lligar-ho tot. S’explica que durant una visita a les obres efectuada per Nehru i el llavors ambaixador nord-americà John Kenneth Galbraith, l’espectacle de veure a aquest formiguer humà treballant junt en un mateix objectiu va fer saltar les llàgrimes a Galbraith (molta llagrimeta, però segur que no va portar cap pedra).

El resultat final va ser la construcció de la major presa de maçoneria del món, amb 26 comportes de 14 metres d’altura i 13 d’amplada i dos canals -un a cada riba- de més de 200 km cadascun, que van permetre posar en reg 5.800 km2 de terreny. Tot això d’una forma totalment artesana. No obstant això, la presa no va sortir gratis.

La construcció de la Nagarjuna Sagar es va emportar per davant la vida de 162 persones (vuit d’elles, enginyers) i va significar la inundació de 52 pobles i diversos temples hindús importants -que van ser desmuntats i transportats-, afectant més de 24.000 persones que es van haver de reallotjar en altres parts del país. Amb tot, una factura molt baixa per als immensos beneficis que per a una Índia en creixement va suposar la construcció d’aquella presa. Una presa que, construïda amb la suor i les durícies de la població hindú, ha ajudat al fet que, a l’actualitat, l’Índia, de ser la misèria personificada, sigui considerada una potència emergent.

El que diem: tot un veritable tresor humà.

Ireneu Castillo, Coordinador de Plataforma “Protegim el Canal de la Infanta!” i President de PERSEU, Associació per la Defensa del Patrimoni de L’H

Switch to mobile version