Autor Cinema, teatre i televisió
6 Maig 2015 a 18:00

Frank V el grotesc

Embrutar-se és divertit

"Frank V" es pot veure a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure

“Frank V” es pot veure a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure // Imatge cedida pel Teatre Lliure (Foto: Ros Ribas)

COMÈDIA. Autor: Friedrich Dürrenmatt. Música original: Paul Burkhard. Versió: Sergi Belbel i Arnau Tordera. Direcció: Josep Maria Mestres. Intèrprets: Laura Aubert, Enric Arquimbau, David Bagès, Eduard Farelo, Mónica López, Miquel Malirach, Xicu Masó, David Moreno, Ferran Rañé, Albert Ribalta, Arnau Tordera, i David Verdaguer. Música en directe: Obeses (Arnau Burdó, Jaume Coll, Maiol Montané, Arnau Tordera). Versions musicals i cançons: Arnau Tordera. Escenografia: Pep Duran. Vestuari: Nina Pawlosky. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Raimon Rius (a.a.i.). So: Jordi Bonet i Roc Mateu. Coreografia: Montse Colomé. Ajudant de direcció: Israel Solà. Ajudant d’escenografia: Laura Clos “Closca”. Ajudant de vestuari: Nídia Tusal. Treball de veu: Dolors Aldea. Repetidor: Arnau Burdó. Alumna en pràctiques de vestuari de l’Institut del Teatre: Caterina Bonet. Alumne en pràctiques de direcció de l’Institut del Teatre: Xavier Morató. Producció: Teatre Lliure.

Si bé s’acostuma a relacionar l’obra de Friedrich Dürrenmatt amb la de Bertold Brecht, amb “Frank V” l’autor suís es descobreix més a prop de Shakespeare. Tal com si fos un rei creat pel dramaturg isabelí, el senyor Frank – el cinquè de la dinastia de banquers – ha decidit deixar el negoci i traspassar el regnat al seu hereu.

Amb aquesta premissa, Dürrenmatt inicia un constant bombardeig de fletxes enverinades cap al que en un principi, únicament sembla el món de les finances, però que en realitat s’acaba fent extensible al capitalisme, la perversió de les relacions humanes, les creences religioses, i la jerarquia social actual.

En aquest sentit és sorprenent que una peça escrita l’any 1959 pugui semblar escrita al mateix 2015, i tant l’aposta del Teatre Lliure com de Josep Maria Mestres de muntar una obra d’aquestes característiques és, com a mínim, una demostració de valentia. No obstant això, cal apuntar que, malgrat el text ja sigui una versió més pròxima al lèxic d’avui, i les cançons s’hagin modificat en la mateixa línia sota la magistral mà i oïda d’Arnau Tordera, integrant de les Obeses, l’obra es percep una mica encarcarada.

És difícil esbrinar si ha estat una opció a voluntat de Mestres, o bé ha estat producte d’una mala gestió escènica. La qüestió és que el muntatge respon a una estètica musical propera al rock, a un vestuari i una època propera als anys 50, l’estètica beu clarament de l’expressionisme alemany, i tot plegat està amanit amb unes coreografies i una escenografia pròpia dels musicals més “neònics” de Broadway. D’aquesta manera s’ofereix en escena un eclecticisme tan especiat que és molt complex definir si es tracta d’un error o d’un desig.

En qualsevol cas, cal destacar que per primera vegada en molt de temps, amb “Frank V” es poden veure sobre l’escenari actors que juguen, que s’expressen, que no es preocupen d’estar guapos, i de “fer les coses bé”. Sinó que es veuen actors que han recuperat la brutícia escènica, en el millor sentit de la paraula.

Si bé és cert que la majoria d’ells eren actors intentant cantar – amb excepció d’alguns que sorprenien amb unes veus que no tenen quan parlen – el conjunt era bastant efectiu, i malgrat en general no usaven prou suport ni ressonadors, les harmonies de les escenes grupals aconseguien ésser interessants gràcies a la interpretació.

Un altre dels trets intrigants de la proposta de Mestres, que segueix en la línia de l’estètica, és la caracterització dels banquers com a persones molt pàl·lides i xuclades, com caricatures grotesques d’ells mateixos. Criatures monstruoses, morts vivents, vampirs que xuclen fins a la darrera gota d’honestedat, sinceritat, i gentilesa dels ciutadans que ingressen els seus estalvis, així com dels treballadors que, de mica en mica es van corrompent a mesura que s’endinsen en les profunditats del poder financer.

Si bé l’arc dramàtic de l’obra no és res de l’altre món, i està farcida d’estereotips, recull moltes al·lusions i picades d’ullet a la conjuntura actual, fet que col·loca al públic en un estat de constant reflexió i “qüestionament” que l’alimenta durant les més de dues hores de funció, i el manté despert, atent i desitjós de més punyalades.

D’aquesta manera, “Frank V” no deixa de ser carnada per a un públic anhelant de trobar aliats contra un sistema que no comparteix i que l’ha dut a la crisi, no només econòmica, sinó també de valors, en la qual es troba sumit i sotmès. En definitiva, una peça satírica amb una estètica desconcertant pel que s’acostuma a veure avui dia sobre els escenaris, amb un punt de tendresa que no caldria, però amb una comicitat adequada per aprendre a sobreposar-se en els moments més durs.

@anna_mestreseg

Switch to mobile version