Autor Articles i estudis
28 Gener 2016 a 18:00

La insòlita estafa oficial dels falsos durs sevillans

Duros sevillanos // Imatge imperio-numismatico.com

Duros sevillanos // Imatge imperio-numismatico.com

Una llengua -sigui la que sigui- és un ens viu que, en tant s’utilitzi, va evolucionant i adaptant-se als temps que corrin entre els seus parlants. Això fa que un idioma s’enriqueixi contínuament de refranys, girs i dites que fan referència a la realitat del moment, quedant moltes de les vegades fossilitzat dins de l’ús habitual d’aquesta llengua tot i el temps que hagi passat des de la seva “encunyació”. I parlant d’encunyació, segur que hi haurà sentit allò de ser “més fals que un duro sevillà” -actualitzat a “més fals que un euro de plàstic” (el que dèiem)- com a forma d’expressar la falsedat més que evident d’alguna cosa. Però… d’on surt el de “duro sevillà”? A què es refereix? Doncs per la seva informació, aquesta dita l’hem d’anar a buscar a finals del s.XIX en un moment en què el mateix Estat Espanyol es va dedicar a estafar als propis espanyols i aquests li van pagar amb la mateixa moneda… però falsa.

A la fi del segle XIX, tant la política com l’economia d’Espanya eren un autèntic caos. La pèrdua de les colònies americanes, les guerres carlines, la inestabilitat política i la conflictivitat social van fer que el país, en comptes d’un país modern, fora Can Seixanta .

En aquesta espiral de caiguda de l’economia, el 1876 es va decretar que les monedes més importants s’encunyessin en plata, tenint en compte la dificultat d’encunyar-les en or. Cal assenyalar que, en aquell moment, les monedes havien de tenir el valor nominal recolzat per la quantitat de metall de la pròpia moneda. És a dir, que una pesseta havia d’estar feta amb una pesseta de metall, ja fos or o plata. Com or no n’hi havia prou (a risc de col·lapsar l’economia del país) es va decidir fer-les en plata i es van encunyar diversos tipus de monedes, entre elles les de 5 pessetes, anomenades “duros” popularment.

Paral·lelament, el descobriment de nous jaciments de plata a Mèxic i a Estats Units van fer que hi hagués una sobreproducció d’aquest metall, el qual va tenir la seva sortida cap als països europeus i, entre ells, Espanya. No obstant això, com passa en tota economia de mercat, un excés d’oferta implica que la demanda no sigui suficient per absorbir-la i provoca, per tant, una baixada considerable dels preus, de manera que comprar plata era cada vegada més barat.

A Espanya, aprofitant la caòtica situació politicosocial, el govern -alternat entre els liberals i els conservadors (el PP i el PSOE del moment, no hem canviat res des d’aleshores)- va començar a gastar descontroladament, el que el va portar a endeutar-se fins les celles i a intentar treure diners de les pedres (és a dir, dels espanyols) .¿Els hi sona d’alguna cosa?

Malgrat tot, el preu de la plata seguia baixant, fins al punt que el metall que formaven les monedes valia menys de la meitat del que posava. Aquesta circumstància beneficiava -i molt!- a les arques públiques, ja que fer una moneda li costava la meitat o menys del que podia comprar amb ella. Com en realitat això era una estafa a l’espanyolet del carrer -el qual feia les transaccions confiant que les monedes tenien el seu valor real-, el Govern va veure l’oportunitat per a injectar liquiditat en el sistema econòmic espanyol i no va dir ni mu d’aquest desfasament, emetent moneda amb valors que res tenien a veure amb el valor del metall amb què estaven fetes.

Tot i que el Govern va callar com un puta, hi va haver gent que es va adonar de seguida i va veure la possibilitat de fer un negoci rodó fent monedes falses de 5 pessetes de plata que, tenint exactament la mateixa quantitat de plata que les oficials, costaven menys de la meitat. Al cap i a la fi, si el Govern estava enganyant al ciutadà d’una manera tan flagrant per què no fer-ho des de fora? Dit i fet. Les màquines privades de fer duros de plata van començar a treure fum.

Conforme les quantitats de moneda falsa van començar a circular, el Govern espanyol es va anar trobant cada vegada més entre l’espasa i la paret. D’una banda, seguir amb el desfasament de preus entre el valor nominal i el real li anava de conya però, d’altra banda, la gent, a mesura que s’anava adonant de la presència de les falsificacions, li anava demanant responsabilitats i, sobretot , explicacions. Explicacions que no podia donar perquè si les donava, es veuria l’estafa oficial, la moneda deixaria de circular i es col·lapsaria l’economia espanyola. Puntada endavant i que el següent govern se les apanyés. Typical Spanish.

La policia, per cobrir l’expedient, de tant en tant detenia grups de falsificadors, sent força sonat el descobriment d’una seca il·legal (un taller de moneda falsa, vaja) a una fàbrica de llits a Sevilla. La realitat és que seques havia per tot arreu, sobretot en capitals com Barcelona, per l’intens tràfec de comerç i indústria que permetia el seu port, però Sevilla es va emportar la palma i els duros falsos van començar a anomenar-se “sevillans”.

El descontrol va anar in crescendo fins arribar al punt que ni el mateix Banc d’Espanya era capaç de distingir els duros legítims dels falsos, però no només això, sinó que fins i tot algunes falsificacions… ¡tenien més quantitat de plata que les pròpies oficials!. La gent, davant tal desgavell, desconfiava de totes les monedes, el que va portar el Govern en 1899 a deixar d’encunyar oficialment les monedes de 5 pessetes. No obstant això, no va acabar aquí l’embolic.

El mercat estava absolutament saturat de durs sevillans i, el que era pitjor, indistingibles els uns dels altres. Això feia que els mateixos bancs dispensessin monedes falses entre les bones, el que posava en un compromís a més d’un comerciant que veia que treia diners per a les seves transaccions i en una proporció altíssima era diners fals… sense possibilitat de reclamació, és clar. Davant la situació que dels 1500 milions de monedes de 5 pessetes que circulaven per Espanya, gairebé 400 eren falses, el 6 de juliol de 1908 el govern d’Antonio Maura va decidir retirar totes les monedes de duro i canviar-les, primer per un rebut amb el seu valor en plata i, després, per altres monedes de curs legal. Va ser l’única forma d’acabar amb aquella bogeria.

A partir de llavors, el Govern espanyol va decidir regular les importacions i el mercat interior de la plata per evitar que es repetís la picaresca tant per part de les autoritats com dels falsificadors. Els ciutadans, per la seva banda, tan sols van canviar uns 2,7 milions de peces (com era plata bona, mantenia el seu valor a pes i la gent se les va quedar) perpetuant la seva desconfiança i encunyant per a la posteritat la dita de “més fals que un duro sevillà “. Un exemple més de com, a Espanya, premis Nobel, poquets, però murris, corruptes i espavilats tenim, si volguéssim, com per a omplir-ne petroliers.

Ireneu Castillo

Switch to mobile version