Autor Opinió
22 Març 2016 a 09:00

Municipalització de l’aigua: una porta cap a la millora del futur

Taula de l'aigua de Terrassa

Aquests mesos, la ciutat de Terrassa viu una conjuntura important entorn de l’aigua en un moment on aquest tema té gran transcendència política i social, ja que a finals de l’any en curs acaba el contracte de concessió que l’ajuntament d’aquesta ciutat té amb la companyia Mina Pública d’Aigües de Terrassa S.A., per això en un dia com avui, dia internacional de l’aigua, val la pena aturar-se a dedicar unes línies al tema de la municipalització i la gestió del servei d’aigua a les ciutats, per tal d’entendre la importància que comporta la participació de la ciutadania en un punt d’inflexió com l’actual, en el qual hi ha la possibilitat, de recuperar la gestió 100% pública d’aquest element vital per la vida, tant humana com dels ecosistemes, amb criteris de sostenibilitat ambiental i social. Aigua i municipi: un espai pels drets Històricament, s’ha vist que el sector privat no vol assumir certes inversions ni certes parts del cicle que conforma el sistema d’abastament i distribució de l’aigua a les ciutats, com ho és el sanejament, perquè implica més inversió que rèdit econòmic. De la mateixa manera, també hi ha dades, a nivell històric, de que l’interès pel manteniment de la xarxa és quasi nul i deficient quan la gestió del servei d’aquest servei ha estat en mans d’empreses privades, mostrant-nos dues coses importants: la primera, que no és quelcom nou la falta de responsabilitat de les empreses en donar un servei de qualitat, si no ans al contrari, sempre s’han regit per l’objectiu d’aconseguir el màxim benefici amb la inversió mínima. I en segon lloc, els registres històrics posen en evidència que la gestió concessionada d’aquest servei, mai ha estat més econòmica i eficient, si no que ha estat més costosa pels ciutadans i pels organismes públics. El sociòleg Esteban Castro, en un dels seus articles, destaca que hi ha una intencionalitat en reescriure el passat per tal de justificar la necessitat de les reformes estructurals i introduir una gestió neoliberal, o en les seves paraules, neo-privatista, dels serveis públics. Un discurs que no podem oblidar que sorgeix amb les propostes de l’Escola de Chicago impulsades per Reagan i Thatcher i que agafen volada a Europa amb la signatura del Consens de Washington i de l’Acord General de Comerç de Serveis (AGCS), després de la caiguda del mur de Berlin, a partir dels quals, els serveis que eren responsabilitat de l’Estat, passen a estar desvinculats del mateix i entren en el camp del mercat (sanitat, educació i serveis bàsics). L’aigua a l’Estat Espanyol, com en molts d’altres, és propietat de l’Estat, des de les primeres constitucions redactades durant el segle XIX, i el que es licita són les concessions per la gestió dels diferents usos i àmbits, en alta, en baixa, usos agrícoles, etc. Això implica en última instància, quan hi ha deficiències en la gestió, en els usos, els controls de qualitat, i d’altres aspectes que puguin sorgir, que la responsabilitat recau sobre les institucions públiques. Dit d’una altra manera, quan les empreses concessionàries no compleixen amb els criteris d’una bona gestió, la responsabilitat recau sobre els ens públics, tot i que aquests en la majoria dels casos, quan concessionen els serveis a empreses privades, perden, de facto, qualsevol accés a les dades que li permeten l’exercici de l’autoritat, en una relació de desigualtat exacerbada. Actualment, els municipis simbolitzen la part de l’entramat institucional més concreta i propera a la ciutadania, i per tant, aconseguir un municipi que es regeixi de principis d’equitat social, és el marc que garanteix, en primera instància, els drets i les condicions mínimes per dur a terme una vida on els drets socials i els drets humans siguin una realitat i el pal de paller. Per això, la recuperació de la gestió pública és important en tant que permet crear escenaris per garantir el compliment dels drets fonamentals. En el cas de l’aigua, implica que les decisions, sobre els talls, sobre les prioritats, sobre com s’estipulen les despeses i el manteniment per l’exercici d’aquest dret fonamental passa per un control públic d’aquest fluid, ja que permetria la construcció d’un marc que fomenti la recuperació dels vincles locals amb l’aigua, amb la finalitat d’una gestió basada en la cura dels ecosistemes com garants de qualitat de vida per les generacions futures. Actualment, 81% de la població catalana està en poblacions que estan sota el règim de gestió concessionada, en fórmula mixta o privada, com Terrassa. Aquest model de gestió, estableix una relació en termes de servei-client, mentre que en un model de gestió pública, la relació s’estableix en termes d’ens públic-ciutadania. Aquest element és de vital transcendència ja que en un model institució-ciutadania, hi ha (o hauria d’haver) vincles de reciprocitat entre ambdós grups, doncs en principi, l’ens públic, és el vessant polític de la gestió social, de la societat, i per tant, emana d’ella. En aquest sentit, la ciutadania, existeix com subjecte de dret i per tant, està legitimada per vetllar, reclamar, incidir o fins i tot participar en les preses de decisions entorn les formes de gestió. D’altra banda, en la situació actual, la relació és empresa-ens públic, en una relació comercial, on l’empresa privada és proveïdora d’un servei i la ciutadania només existeix en tant que clientconsumidor. És des d’aquest model actual que s’estipulen els criteris propis de serveis no vitals, on si no es paga, es procedeix al tall de subministrament, vulnerant un dret fonamental com ho és de l’accés a l’aigua. La importància actual de Terrassa, en el punt de mira del territori català, rau en el perfil de la ciutat i la finalització del contracte de concessió que fa possible i viable la recuperació del servei. No es pot oblidar que les concessions, acostumen a venir acompanyades de clàusules abusives que fan quasi impossible que es pugui fer front, en termes econòmics la seva rescissió, per això és important aprofitar quan els contractes acaben. L’objectiu és evitar endeutar l’ajuntament, en tant que no es rescindeix el contracte, si no que aquest acaba, i no hi ha ni penalització ni la obligació de convocar nou concurs per la concessió. Ara bé, les empreses concessionàries, busquen no perdre mai i empren fórmules per al xantatge als ens públics -que sobretot en àmbit municipal, moltes vegades veuen que el poder institucional, els recursos dels quals disposen, estan molt per sota d’aquestes grans empreses multinacionals, com AGBAR-, reclamant com va publicar Mina de Terrassa en el Diari de Terrassa, el passat 11 de març, 60 milions euros, com la quantitat que estimen, segons criteris d’estimació amb els quals fan valorar el Fons de Comerç de la Companyia Mina, és a dir, els beneficis no gaudits a futur, que l’empresa considera que deixarà de tenir. Els reptes Arribats aquí, és important destacar que municipalitzar és important perquè obre la porta a la democratització i per tant a pensar com es vol que sigui la gestió de l’aigua en l’àmbit municipal i quin paper vol o es creu que hauria de tenir la ciutadania. Ara mateix, en un moment que alguns descriuen com de crisi civilitzatòria, és a dir institucional, econòmica i també ecològica, un nou model hauria de contemplar tres grans eixos: ecològic, públic i més democràtic i participatiu. Això ens porta a reflexionar sobre la necessitat de buscar i trobar fórmules que garanteixin que el ciutadà/ana és un actor, un agent actiu, un subjecte de ple dret i l’objectiu principal del servei. I no és feina fàcil, però és una feina necessària, tant per la situació actual, hereva d’aquesta falta de presència històrica en un aspecte tan important per les vides de les persones, com ho és l’aigua, com pels sistemes ecològics que proporcionen aquest element vital, per garantir les condicions que afavoreixin la seva resiliència, és a dir, que permetin la recuperació que permet la renovació dels recursos. A mode de conclusió, atesa la situació, el debat públic sobre la matèria és necessari i impostergable, en el qual s’ha de pensar, des de la ciutadania, quin model de gestió d’aigua es vol i com s’hi vol ser en tant que part implicada, per això en aquests anys on finalitzen contractes a diverses poblacions catalanes, cal formar-hi part i ser veu activa en els diferents processos oberts, ja que no es tracta només d’aigua, si no de (re) pensar en mans de qui han d’estar els aspectes dels quals en depèn el Dret Humà a la vida digna, i les pròpies vides en el quefer quotidià. Dit d’una altra manera, el debat sobre qui, com i segons quins criteris s’ha de gestionar l’aigua, vol dir, prendre part en decidir sobre com i qui gestiona la vida.

Edurne Bagué

Antropòloga, doctoranda CIESAS, especialitat agua, societat i cultura,

Membre de la Taula de l’Aigua de Terrassa

Switch to mobile version