Autor Articles i estudis
12 Maig 2016 a 18:00

L’aniquilació de gats que va matar 25 milions de persones

Ireneu article gat. Foto Pixabay.com

Quan parlem d’animals domèstics, si hi ha algun que porta l’adjectiu de “domèstic” a l’extrem, aquest és el gat. Aquest animal, que barreja a parts iguals la feresa, l’afecte, l’estil, el gregarisme (que li agrada estar en companyia, vaja) i la independència, s’ha vist des d’antic com un perfecte aliat per a les plagues que habiten a la llar -l’espectacle de veure’ls caçar escarabats, no desmereix en res les caceres dels lleons al Serengueti. Tanmateix, aquesta visió positiva dels nostres petits felins no sempre ha estat així i durant l’Edat Mitjana va ser perseguit fins a gairebé l’extermini. Extermini felí que no va prendre en consideració un petit efecte secundari: la mort de 25 milions de persones.

El gat domèstic (Felis silvestris catus) és ben conegut de l’ésser humà des d’antic, quan aquests petits felins salvatges van trobar que les rates, ratolins i altres plagues que anaven associades a les poblacions humanes eren una font perfecta d’aliments i van decidir deixar la vida salvatge progressivament. Evidentment, als homes també els anaven bé aquests companys peluts, ja que els ajudava a controlar els rosegadors que assolaven les sitges, iniciant una convivència que dura, com a mínim des de fa 9.500 anys. No obstant això, tota la veneració i respecte envers els gats de les societats humanes antigues (cas dels egipcis), arribat el fosc i supersticiós període de l’Edat Mitjana, se’n va anar directament en orris.

Durant l’Edat Mitjana, la ignorància i la por religiosa va cobrir tota la vida social d’Europa. Això va fer que les autoritats eclesiàstiques, imbuïdes en un fanatisme sol comparable a la dels talibans actuals, veiessin en la bruixeria, l’obscurantisme i el paganisme, un autèntic perill per al cristianisme. Amenaça que s’estenia a tot el que es movia al voltant de les persones que gosaven tenir unes creences diferents de les oficials, normalment lligades a ritus de culte a la natura. Tal va ser el cas dels gats.

Aquest odi promocionat per l’Església, va fer que els gats, que fins a llavors havien estat vistos com a beneficiosos per a l’ésser humà, passessin a ser personificacions del diable a causa de que eren companys de les bruixes i s’entenia que tot el que elles tocaven estava relacionat amb ell.

Així, d’aquesta manera, alhora que apareixien edictes papals contra la bruixeria -Gregori IX en 1232, per assenyalar-ne algun-, augmentava la persecució dels felins, convertint-se en uns perfectes bocs expiatoris de tots els mals que acuitaven a la societat cristiana medieval. Valgui com a exemple que, el 1344, se’ls va acusar de provocar una epidèmia de ball a Metz (França), tenint com a resultat l’eliminació de tots i cadascun dels gats que en ella habitaven.

Aquest extermini sistemàtic de milers de gats europeus per simple superstició, no va tenir més conseqüències que la de l’augment de les rates i ratolins en les zones urbanes. No obstant això, ningú va pensar que això significaria una autèntica hecatombe quan, el 1347, els primers empestats supervivents del setge de Caffa van posar el peu al vell continent i, amb ells, va arribar la tan temuda pesta bubònica. Malaltia mortal, la qual era transmesa per les rates que arribaven a les bodegues dels seus vaixells.

Així les coses, les rates, en no disposar dels enemics naturals que havien acabat amb elles des de l’antiguitat en els entorns humans, es van propagar amb total llibertat per tot Europa. Això va fer que, gràcies a les puces que portaven en els seus pelatges, els rosegadors transmetessin impunement la pesta bubònica a una velocitat impressionant, produint ni més ni menys que 25 milions de morts. O dit d’una altra manera, que l’epidèmia de pesta, com genet de l’Apocalipsi cavalcant al galop, en menys de quatre anys va aconseguir reduir la població europea a la meitat.

D’aquesta manera, la superstició disfressada de fe religiosa, que havia eliminat als gats per creure que era Satanàs personificat, va acabar per ser l’element bàsic que va obrir les portes de bat a bat a la mort que viatjava lliurement a lloms de les rates.

Els gats, per la seva banda, malgrat la seva quasi aniquilació, van seguir fent la seva feina allà on els van deixar i no va ser fins a l’arribada de l’Edat Moderna i el progressiu desenvolupament de les ciències quan aquests tigres en miniatura van tornar a tenir la confiança del gran públic per la seva innegable utilitat per a l’ésser humà. Una confiança que, havent estat transmesa pel coneixement de milers d’anys, i perduda per simple i estúpida ignorància, hauria evitat -o almenys, hauria contingut- una de les pitjors mortaldats que ha patit la humanitat.

 Per a recapacitar.

 -Ireneu Castillo-

@ireneuc

Switch to mobile version