Autor Articles i estudis
13 Desembre 2016 a 15:00

ENTREVISTA A: Marcos Franz, actor de la sèrie Merlí de TV3

L’entrevista d’AMIC

Marcos Franz Merli

Foto: Pol Alfageme / Clack

Vesteix texans, jaqueta llarga grisa i unes ulleres de sol rodones d’aquelles que va posar de moda un dels seus referents, el Beatle John Lennon. Marcos Franz (Mataró, 1993) afirma que té “els mateixos col·legues” i fa “les mateixes gilipollades” que abans que li arribés la fama televisiva amb Merlí, l’exitosa sèrie de TV3, on fa de Gerard. Amb onze anys va començar a actuar a la Sala Cabanyes mataronina i amb divuit va començar el seu particular tour per diferents escoles i professors de teatre barcelonins per “de mica en mica construir-me com a actor”. Ara el tenen ocupat el rodatge d’una sèrie a Praga, de la que assegura que no pot dir res, i la presentació del seu primer treball musical, Start (Discmedi), a cavall entre l’indie i pop més clàssic. Ens parla de música, de la seva feina com a actor i, fins i tot, sobre filosofia, demostrant que és un bon peripatètic.

És complicat entrar dins el circuit d’actors?
Entrar a la indústria, al principi, és raro de collons. Un món completament nou. Professionalment m’ha aportat molt, però en l’àmbit personal sí que canvia com et tracta la gent. Passes a ser com un ninot d’entreteniment. Volen que els entretinguis! La gent no sap que darrere la pantalla hi ha humanitat. La gent espera veure el Gerard de ‘Merlí’.

Què ha suposat per tu ‘Merlí’?
Un canvi professional a mort. He après d’actors boníssims com en Francesc Orella, que fa de Merlí, o la Marta Marco que fa de la meva mare. És gent molt professional, fa molts anys que estan treballant i es nota molt. A través de la tele pots aprendre dels actors, però si els tens cara a cara i has de treballar amb ells, mola, aprens moltíssim.

Hi ha alguna cosa d’en Marcos a en Gerard?
Amb 16 anys jo era bastant com en Gerard. Bastant insegur i molt nerviós. Encara ho sóc, però d’adolescent ho era molt més. Era molt enamoradís, molt estúpid. Quan em van donar el personatge vaig pensar que era una mica com tornar a quan era adolescent.

I d’en Gerard a en Marcos?
No, separo les coses. Jo m’ho prenc com “vaig aquí a currar“. Potser sí, eh, una visió externa pot dir “tio, d’ençà que fas ‘Merlí’ que t’has convertit en aquell adolescent agilipollat“.

Com valores el canvi que fa en Gerard de la primera a la segona temporada?
Vaig ser jo que vaig parlar amb l’Hèctor Lozano, el guionista. Vam quedar i vam comentar coses sobre diversos personatges. Com afectaven en Gerard, com l’afectava l’evolució d’aquests personatges, tot és un feedback. Em va preguntar com era d’adolescent, com ho vaig viure. Li vaig dir que era molt insegur, però que després vaig descobrir el rock and roll i em vaig tornar com una cabra. Crec que a partir d’aquí ell va decidir posar el personatge d’Oxana, que és una tia molt rock and roll. La va ficar per distorsionar una mica el món d’en Gerard. Ara, en Gerard, és més lliure, fa més el que li dóna la gana, se sent millor amb si mateix. Estic molt content, he estat rodant molt a gust, més tranquil i relaxat, conec més el personatge.

Què creus que aporta ‘Merlí’ als espectadors?
Merlí aporta moltes coses a qualsevol tipus de persona. A un adolescent, a un adult, a algú dins el sector de l’ensenyament, de la política. El guió tracta temes molt delicats dels que la gent no n’acostuma a parlar. M’agrada Merlí. M’agrada el professor, molt transgressor, molt directe. Això a la gent, normalment, no li agrada, la gent directa causa rebuig. Penso que Merlí fa pensar, tant tòpic com això. Ha fet reflexionar molta gent de la meva família, quan ens trobem debatem coses que s’exposen a la sèrie.

26 capítols, 26 filòsofs, quin et ressona més?
És una pregunta fotuda. Suposo que Plató i el Mite de la Caverna. Si m’haguessin dit, “mira Marcos, no pots fer en Gerard, quin personatge vols fer?”, hauria dit l’Ivan. M’agrada molt l’Ivan perquè és un tio amb molt de món interior. D’adolescent jo també tenia una mica aquesta part fosca, d’amagar-me. Portava uns cabells llarguíssims, una bogeria. Era una mica com l’Ivan, aquest cabell servia per protegir-me. Ho fan molts adolescents. No entenia el futbol, no entenia la política, no entenia per què el sistema estava així. Quan l’Hèctor Lozano em va explicar perquè volia fer el Mite de la Caverna vaig pensar: “jo he sentit això que estàs fent amb l’Ivan, cabrón, jo he sentit això d’haver estat cec i tancat en el teu món”.

Merlí’ ha sigut per tu la possibilitat d’entrar al món discogràfic?
Penso que no, penso que hi ha hagut una persona d’aquesta discogràfica, Discmedi, que s’ha interessat per la meva música i l’ha cuidat molt. No és un tio que hagi dit “anem a aprofitar el tirón d’aquest xaval de Merlí. No veig la meva música com un producte per explotar, del tipus “LeticiaSabater sacando su último álbum“. No, jo sóc músic, saps?

Com definiries la teva música?
És una mica de tot. Música alternativa, barrejada amb The Beatles, Rolling Stones, una mica de rock simfònic… No sé com definir l’àlbum, quan faig la música no penso que faré una cançó d’un estil.

Quines són les teves influències?
Als 15, quan vaig descobrir el rock -The Beatles, Rolling Stones, The Who- em va influenciar molt. Més tard, em va ajudar molt el rock progressiu i experimental: Pink Floyd, King Crimson, Jethro Tull, aquestes bandes més denses. També he escoltat clàssica que harmònicament, a l’hora de compondre m’ajuda bastant.

Hi ha sensacions similars entre actuar i tocar dalt d’un escenari?
Més o menys. Et diria que estar dalt de l’escenari és com interpretar, però tampoc ho veig així. Penso que a l’escenari em deixo anar, intento fer una mica el que em dóna la gana, ser jo mateix. No estic pensant que estic interpretant una estrella de rock. Quin ridícul fer veure que ets una estrella. O ets una estrella, o et sents una estrella, o millor no ho facis. No, no penso que interpreti, intento ser jo.

Et consideres artista?
Et podria fer el típic discurs que tots som artistes i tots podem fer art. Bah! No sé, no em vull considerar artista. No em considero ni cantant, ni guitarrista, ni compositor, res d’això. M’agrada tocar, compondre, actuar, però no em considero artista.

Text: Xavier Puig / Clack

Switch to mobile version