Autor Articles i estudis
16 Febrer 2017 a 18:00

El Sant Prepuci de Jesús, una relíquia divina molt terrenal

ireneu circuncision jesus

foto: Unsurcoenlasombra.com

Per a la humanitat, el tenir un record d’algú famós sempre ha estat una cosa especialment valorada per la qual s’han arribat a pagar autèntiques milionades. Un vestit d’Elvis Presley, el vestit de Marilyn Monroe o les perruques d’Andy Warhol, han estat tot ells articles d’autèntica devoció per als seus seguidors -i, no oblidem, de negoci.  Fa segles aquesta bogeria pels records dels famosos, també existia, però amb la particularitat de que el tipus de famós era diferent, ja que, si bé avui qualsevol pelacanyes pot ser conegut per la tele, en el seu moment no era tan fàcil; transcendint, sobretot, les “gestes” dels sants.

Aquesta inusitada devoció per un sant per part dels seus fans va fer que, des del principi del cristianisme, qualsevol objecte que hagués tocat, vestit o portat, es consideressin relíquies que tothom volia admirar, tocar o posseir. Però clar… una cosa és tenir una estella de la Vera Creu, un tros del Sant Sudari o el cos incorrupte de Santa Bernardeta, i una altra molt més gore esquarterar al sant de torn com pollastre pel caldo i guardar el dit, el braç, el seu cor o fins i tot la seva sang.

No obstant això, entre totes les relíquies morboses de sants i santes que han existit per tota la cristiandat, n’hi havia una que es portava la palma: el Sant Prepuci de Jesús. El més graciós de l’assumpte és que van haver-hi fins a… 14 sants prepucis donant voltes per les esglésies. Déu n’hi do.

La història de la veneració de relíquies de sants es remunta als primers segles de l’Església. En aquest temps, els nous fidels retien homenatge als primers màrtirs del cristianisme, als quals consideraven sants per haver donat la seva vida per la fe. Per aquesta qüestió, s’erigien esglésies en el lloc on se sabia -o es creia- que es trobaven les restes dels sants i es convertien en centres de peregrinació que atreia a la cada vegada més estesa comunitat cristiana. No obstant això, la devoció pels sants, no es circumscrivia al fet de poder veure o tocar la tomba del sant de torn per així poder absorbir part de la seva virtut, sinó que en el moment de morir, el fet de poder ser enterrat al seu costat era tot un luxe, perquè s’assegurava l’entrada -per endoll, és clar- al regne dels cels.

L’Església es va adonar que els rics pagaven el que no estava escrit per poder enterrar-los com més a prop del sant millor (enterrament ad sanctos, que es diu), pel que van veure que tenir una relíquia marcava la diferència entre tenir 4 fidels “cotitzants” i una autèntica massa enfervorida de feligresos disposats a obrir-se les butxaques per la comunitat. En un moment en que l’Imperi Romà estava donant les seves últimes cuejades, tenir diners -o no- era tenir -o no- un important pes polític a la comunitat. La cursa entre les diferents comunitats per aconseguir qualsevol tipus de relíquia havia donat el tret de sortida.

Ossos, braços, robes, estris, mòmies, dits, sang, estelles… tot era vàlid per atraure quants més fidels millor, i si era capaç de fer miracles, encara millor. En aquestes circumstàncies, una de les relíquies més curioses era l’anomenat Sant Prepuci de Jesucrist. I és que hem d’explicar que Jesús, en si, no era cristià, sinó jueu, pel que com a bon jueu, havia de seguir tots els preceptes que envolten la fe hebraica.

Segons el costum jueu, els nens s’han de circumcidar passats 8 dies del seu naixement, ja que la circumcisió és un ritus iniciàtic que té la finalitat d’incorporar el nadó a la comunitat jueva. En aquest cas, Jesús, en formar part del judaisme, va ser circumcidat i segons expliquen alguns evangelis apòcrifs, la llevadora de Maria li va donar el trosset de pell al seu fill, que era perfumista, perquè el fiqués en una gerra d’alabastre juntament amb oli de nards, per conservar-lo. La veritat és que cada un explicava una història diferent.

A partir d’aquí, el prepuci de Jesús comença tantes vicissituds com esglésies diuen posseir la tan preuada relíquia, passant primer per mans de Carlemany, per Enric V, pel papa Innocenci III i estant alhora a diverses esglésies de Roma, França, Bèlgica, Terra Santa i fins i tot a Santiago de Compostel·la. No obstant això, el prepuci en qüestió, a part del lògic problema d’assegurar la seva pertinença (que s’arreglava amb la confirmació en somnis d’alguna santa), produïa un seriós problema teològic perquè, si era carn de Jesucrist… ¿què feia a la Terra si el seu propietari havia ascendit als cels? No era diví llavors? ¿Va ressuscitar a mitges?

Tal era el merder que implicava semblant relíquia -de la qual, com ja he dit abans, hi havien fins a 14 “originals”- que fins i tot al segle XVII, després del descobriment dels anells de Saturn, hi va haver qui va dir que quan Jesús va ascendir al cel, ho va fer també el seu prepuci, donant origen als anells d’aquest planeta. L’Església, davant el caire que tenia la polèmica per la pelleringa divina, va decidir que els trossos de Jesús (pèl, prepuci, ungles…) eren prescindibles de la divinitat, pel que va començar a castigar el culte al Sant Prepuci i el 1900 directament ho va prohibir, amenaçant d’excomunió a qui el seguís.

Progressivament les relíquies del Sant Prepuci van anar desapareixent fins que el 1984 va desaparèixer de l’església de Calcata (Itàlia) l’última relíquia de la circumcisió de Crist que es venerava. Es va donar la culpa a lladres que van robar el reliquiari per les seves pedres precioses, però males llengües assenyalen a la pròpia Església com a responsable de la seva desaparició amb la idea d’eradicar un culte que més que culte era una simple superxeria. I és que una cosa és tenir estelles de la creu en la qual es va crucificar Crist -tot i que totes juntes sumin com per fer un bosc de creus- a tenir un tros de Crist que més que confirmar la seva divinitat, justament confirmava el contrari.

En definitiva, que les relíquies, si bé els “fans” de tal església o tal sant les tracten amb veneració en tant que són representacions del seu ídol (exactament igual que els fans dels Beatles fan amb els seus), l’Església les tracta com el que realment són: una simple forma d’atreure a la gent -i al seu diners- cap a la seva òrbita. Poc importa que en el seu moment Jesucrist condemnés la idolatria i que prediqués la humilitat i la pobresa, que els que van seguir el seu culte i suposadament haurien d’haver seguit el seu exemple van fer-ne cas omís. Ans al contrari es van dedicar a seguir a l’únic ídol que ha estat capaç d’unir a la humanitat al marge de religions i credos: el vil metall.

… I aquesta relíquia sí que atrau la gent, i no el prepuci momificat de Nostre Senyor.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

Switch to mobile version