Autor Articles i estudis
3 Gener 2019 a 18:00

La Talaia de l’Hospitalet, el símbol inert d’una ciutat iconoclasta

Talaia Xipreret LH// Foto: Pobles de Catalunya

Talaia Xipreret LH// Foto: Pobles de Catalunya

Un dels símbols patrimonials més coneguts de l’Hospitalet de Llobregat és, per mèrits propis, la coneguda com Talaia, la torre de pedra que avui dia podem admirar a l’entrada del no menys conegut carrer Xipreret d’aquesta població barcelonina. Com a símbol, podria destacar per la seva edat, per la seva alçada, per la seva construcció, per la seva singularitat… però la realitat és que, per sobre de tots aquests paràmetres, la Talaia destaca com a símbol inert de l’especulació urbanística més indignant i de la corrupció institucional del govern municipal durant el final del franquisme. Sabia que no està en la seva ubicació original i que quan es va inaugurar el seu trasllat es va haver de inaugurar a mitges perquè havien robat les 12 arcades de l’últim pis? Segueixi’m una estoneta, que intentaré explicar-li amb detall.

Fins a principis del segle XX, Hospitalet destacava per ser una petita població de tradició eminentment agrícola que ocupava gairebé tot el lòbul esquerre del Delta del Llobregat (veure El delta del Llobregat, una costa en retrocés). Aquesta circumstància tan particular implicava que, més enllà dels nuclis de població del barri del Centre i de Santa Eulàlia, disposats al llarg de l’antiga Via Augusta (actual carrer Major), la població estigués dispersa en una constel·lació de masies aïllades que gestionaven els seus camps com bonament podien. Una d’aquestes cases de camp era la coneguda com Can Modolell de la Torre, que es trobava a la sortida del poble en direcció a Cornellà però a una relativa proximitat del nucli urbà.

Aquesta masia destacava per tenir adossada una torre de vigilància construïda amb blocs de pedra calcària en 1587 i que, amb els seus 5 metres d’ample i uns 14 m d’alt (el que donaven els seus 4 pisos de planta quadrada i l’àtic amb arcades obertes als quatre vents), pretenia protegir els habitants de la casa de les ràtzies dels pirates sarraïns. Una amenaça molt real que, en aquell moment històric, tenia en escac a bona part de les poblacions costaneres catalanes (veure Moros a la costa: La història dels pobles dobles del Maresme).

El pas del temps, la fi de l’amenaça pirata, i el desenvolupament, anys després, de l’agricultura intensiva de regadiu gràcies a la construcció el 1819 del Canal de la Infanta (veure El Canal de la Infanta o la transcendència històrica d’un patrimoni oblidat), va donar ales al creixement sense senderi de l’Hospitalet. Un Hospitalet que durant la segona meitat del segle XIX es va estendre a cop d’eixamples dels nuclis més antics i, a principis del segle XX, amb la creació de nous barris residencials (cas de Collblanc i de la Torrassa). L’organització a Barcelona de l’Exposició Universal de 1929 i l’arribada massiva de mà d’obra va fer que l’antic Mas Modolell de la Torre (també conegut com a Mas Burguera o Can Vila) es veiés absorbit per la trama urbana, i les seves gairebé 6,86 hectàrees de terreny a tocar de la Riera de l’Escorxador es parcel·lessin. Després de la Guerra Civil es van obrir nous carrers al voltant de la masia, quedant la casa situada finalment al número 9 del carrer Talaia, anomenada així en honor a aquella casa amb aquella torre tan característica. No obstant això, la pressió demogràfica seguia imparable i el construir més i més (que no millor) es va convertir en un addictiu i lucratiu esport només a l’abast d’uns pocs.

L’Hospitalet el 1970 tenia 241.978 habitants, o el que és el mateix, el 4.800% més que la població de 1900, que era de 4.948 ànimes, i l’espai que ocupava la vella casa, ja envoltat de blocs de pisos, es va veure com el lloc més adequat per aixecar un molt rendible nou bloc de pisos. Tirar a terra Can Modolell de la Torre es veia obligatori per al negoci (¿Salvar el Patrimoni? Això és de covards. Deixa, deixa…) però es van topar que la torre que acompanyava la casa, en tant que era un element defensiu històric, havia estat protegit per la Llei de Castells que el mateix Franco havia signat el 22 d’abril de 1949. La torre en qüestió es convertia, d’aquesta manera, en un dur fre pel fàcil negoci que es presentava amb la construcció massiva del sòl que trepitjava. ¿La solució? La traslladem a un altre lloc pedra a pedra i així ens queda l’espai diàfan i sense molèsties. Les autoritats franquistes àvides d’omplir les arques municipals (i alguna que altra butxaca) no van dubtar a donar el vistiplau.

Així les coses, la Diputació Provincial de Barcelona, el 1972, va encarregar les obres a Eduard Muntada i Lluch (l’arquitecte que va col·locar el 1971 el rellotge giratori de la Plaça Catalunya de Barcelona), l’equip del qual va procedir a numerar les pedres que formaven la Talaia i a traslladar-la a un solar que hi havia a la cantonada entre els carrers Xipreret i Barcelona, ​​a uns 300 metres de la ubicació original. D’aquesta manera, el casc antic de l’Hospitalet, ple de petits tresors patrimonials (veure El Tractat d’Utrecht o quan la Història va passar per l’Hospitalet), “s’enriquia” amb un element més -que no estigués al seu lloc no va semblar importar a ningú-, els permetia posar-se medalles de “salvament patrimonial” (almenys que hi hagués alguna cosa que compensés el patrimonicidi brutal que s’estava perpetrant a la ciutat) i, el més important, deixava el solar lliure a l’especulació urbanística desbocada. No obstant això, alguna cosa no va sortir com deuria…

En el lapse de temps entre el desmuntatge i el muntatge de nou de la Talaia, es va descobrir que les arcades que conformaven el pis superior de la torre i que en el seu moment permetien la visió del delta fins al mar, havien desaparegut .¿Qui se les va emportar? Mai es va saber, però, evidentment, qui ho fes ho va fer amb total coneixement ja que van desaparèixer les 12 arcades i les 16 columnes que les sustentaven. No va fallar ni una. Corria el rumor que eren gòtiques i potser això va ajudar a que algú informat convenientment (algú de dins?) les sostragués. Fins i tot es va dir que el pintor i escriptor Santiago Rusiñol se les havia dut a Sitges com a decoració del seu famós taller “Cau Ferrat”, però tenint en compte que havia mort el 1931 i que allà no hi ha ni rastre d’elles, la tesi no passa d’una simple llegenda. Això sí, hi havia un problema afegit: la inauguració del trasllat estava programat pel 8 de novembre de 1972, en l’anomenat “Dia de la Província”. I no era un dia qualsevol. Un munt d’autoritats de l’Estat venien amb els Prínceps d’Espanya (fet i fet els reis Joan Carles i Sofia) a inaugurar el recentment acabat Hospital de Bellvitge i s’aprofitava la presència a la ciutat de més estrelles -polítiques- que al firmament, per fer diverses inauguracions per tota la ciutat, entre elles, la nostra Talaia. I penseu que es va suspendre l’acte? Doncs no… es va inaugurar amb bombo i platerets amb quatre enormes forats corresponents als espais que havien d’haver ocupat les arcades superiors. Sense complexos.

Els arcs robats van ser substituïts poc temps després per uns altres que s’assemblaven a l’original igual que un ou a una castanya, és a dir, en res. I no només això, sinó que, segons comenten els que van visitar l’edificació original, l’interior, que havia de tenir un accés a la masia a l’altura del primer pis, es va reconstruir també en un estil lliure -per dir-ho de manera fina- que dificulta en l’actualitat l’accés a possibles visitants. No en va, els trams d’escala que uneixen les diferents plantes no disposen ni d’una mala barana per evitar que algú es trenqui la crisma com doni una mala relliscada; una responsabilitat directa de l’Ajuntament que es veu que en gairebé 50 anys no ha tingut mai un moment per a  solucionar-ho.

Sigui com sigui, la Talaia va quedar sota la tutela del Museu de l’Hospitalet, que actualment la fa servir com a magatzem i, tot i la manca de fidelitat històrica en la seva reconstrucció (o potser just per això), la torre s’ha convertit en un dels símbols més representatius d’una de les ciutats més iconoclastes i menys respectuoses amb el seu Patrimoni Històric de la faç de la Terra: l’Hospitalet de Llobregat.

Ireneu Castillo
@ireneuc

Switch to mobile version