Autor Articles i estudis
23 Maig 2019 a 18:00

El Canal de la Infanta o la transcendència històrica d’un patrimoni oblidat

Canal de la Infanta //Foto: https://canaldelainfanta.blogspot.com/

Canal de la Infanta //Foto: https://canaldelainfanta.blogspot.com/

Que, fins a mitjans del segle XX, el continu urbà des de Plaça Espanya fins al riu Llobregat, era considerada l’Horta d’Europa per la tremenda producció hortícola de les seves terres és quelcom que, per a les noves generacions, sona més a ciència ficció que a realitat. De fet, d’aquells camps ja no queda res, empassat per l’asfalt de la gran ciutat, però… sabíeu que hi va haver una infraestructura hidràulica sense la qual és molt possible que Barcelona no hagués arribat a ser com és en l’actualitat? Doncs creieu-lo, perquè podeu estar passejant, sense saber-ho, per sobre seu: em refereixo al Canal de la Infanta.

El riu Llobregat, en arribant a Sant Boi, s’obre en un ampli ventall sedimentari que, ocupant l’espai entre Montjuïc i els contraforts del Massís de Garraf, és conegut com el Delta del Llobregat. Aquest espai, ocupat avui per infinitat de grans infraestructures (aeroport, port, Zona Franca, trens, autopistes…) tot i ser molt fèrtil per causa dels rics sediments aportats pel riu, no estava aprofitat per l’agricultura, ja que si bé hi havia bona terra, no hi havia manera de regar-la en abundància quan et sorties una mica de la riba del Llobregat. D’aquesta manera, gran part del Delta el formaven terrenys poc productius (cultiu de secà) o directament improductius (llacunes), de manera que, tenint l’aigua tan a prop, era un pecat no repetir l’exemple de l’exitós Rec Comtal. Així les coses, el 1188, es va començar la construcció d’un canal (el Rec Vell) que, portant l’aigua des del Papiol, i per la riba esquerra, portés aigua de reg fins a Barcelona. La pena va ser que va arribar fins a Molins de Rei… i allà es va quedar.

La manca de finançament va fer que aquest primer intent es frustrés, però els terratinents, veient el negoci, no van desistir en l’afany d’obtenir un canal de reg que proporcionés aigua a manta per a les seves terres. El fet que la construcció de canals fos una exclusiva real no posava fàcils les coses, i malgrat repetits projectes (1568, 1723, 1805…) no va ser fins el 1816 quan la pressió dels interessats i aprofitant tot el merder després de la invasió napoleònica, va aconseguir que Ferran VII es decidís a eliminar la prerrogativa reial de poder fer canals. Així les coses, es van posar mans a l’obra a corre-cuita (no fos el cas que es desdigués) i, pagant-ho de la butxaca dels futurs regants, entre 1817 i 1819, es va construir un canal que, inaugurat el 21 de maig de 1819 per la infanta Luisa Carlota de Borbó-que casualment passava per allà- donava servei a més de 4.500 hectàrees de la riba esquerra del riu Llobregat.

El canal que, a causa de les presses per la seva entrada en funcionament, es va acabar efectivament en 1820, va rebre l’altisonant nom oficial de Real Canal de la Serenísima Infanta Luisa Carlota de Borbón (el Canal de la Infanta, per als més propers, vaja). La realitat és que havia de dir-se “Canal de Castaños”, en honor de Francisco Javier Castaños, Capità General de Catalunya i principal valedor del canal, però sempre resulta més mediàtic i glamurós lligar la teva imatge a la reialesa. Per “postureo”, que no quedés.

D’aquesta manera, el Canal de la Infanta, amb 17.420 m de longitud, una amplada d’entre 4 m (al principi) i 2 m (cap al final), una profunditat mitjana de 1,5 m i un cabal de 4.700 l/seg iniciava el seu recorregut a la Història. Un recorregut que, partint des de la Casa de Comportes de Molins de Rei -punt on començava la concessió en prendre l’aigua excedent de l’antic Rec Vell-, i enganxat als contraforts de Collserola, travessava Molins de Rei en direcció riu avall i paral·lel al que avui dia és la via del tren.

A partir d’aquí, el canal entrava a l’antic terme municipal de Santa Creu d’Olorda (absorbit el 1916 per Molins), passant per Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, fins arribar a Cornellà de Llobregat. En aquest punt, sempre enganxat al talús entre Collserola i el delta, el canal girava cap al nord-est, entrant a l’Hospitalet de Llobregat, on traçava recte fins al municipi de Sants (absorbit en 1897 per Barcelona) i on tornava a girar per , travessant l’actual Gran Via a l’altura de l’edifici de La Campana, vorejar la muntanya de Montjuïc fins arribar al Cementiri de Barcelona. El canal, sobrepassant aquest punt, girava i seguia uns metres fins a la desembocadura a peus del Far de Montjuïc, a la zona coneguda com El Morrot.

El canal va ser un èxit des del primer moment. Les terres que fins aquell instant, el màxim que donaven era per a cereal, vinya o llegums, van passar a poder disposar d’aigua suficient per poder fer una agricultura hortícola de mercat i no només de subsistència. Això va significar l’augment dels cultius, dels beneficis i la transformació de tot el delta esquerre en un autèntic verger -la qualitat del sòl era tal que es podien extreure fins a quatre collites a l’any. No cal dir que, l’augment de la riquesa agrícola necessitava cada vegada més mà d’obra per al seu manteniment i desenvolupament, traduint-se en un augment disparat de les poblacions per on passava. No en va, el 1855, els terratinents de la riba dreta, veient el rotund èxit dels seus homòlegs de la riba esquerra, van construir el Canal de la Dreta (l’enveja, aquest gran motor de progrés…). Però no només l’agricultura es va beneficiar.

Efectivament, el canal salvava la diferent altura entre la cota d’inici (22 m) i la final (0 m, nivell de la mar) amb una sèrie de salts que van ocupar molins fariners, de paper o indústries tèxtils. Aquestes activitats utilitzaven la força de l’aigua per moure els telers i les pedres de molí, de manera que, al voltant d’aquests salts es van anar formant petits nuclis industrials que van anar augmentant en importància d’acord que anava augmentant la població gràcies a l’agricultura. L’Hospitalet va passar de 900 habitants el 1820 a gairebé 5.000 cap al 1900. I no va parar aquí.

La neutralitat d’Espanya durant la 1a Guerra Mundial va fer que el delta del Llobregat es fes d’or venent els seus productes als contendents. La “Horta d’Europa”, com se’l coneixia, creixia a un ritme desenfrenat, atraient cada vegada més i més gent, tant a Barcelona com a tots els pobles regats amb aigua del Canal de la Infanta (l’Hospitalet va passar de 5.000 habitants a tenir 33.500 el 1930). No obstant això, la Guerra Civil va significar el desastre.

A partir d’aquest moment, totes les exportacions van col·lapsar i la producció agrícola es va centrar en el mercat intern. El problema era que a la resta d’Espanya, l’economia estava destruïda per la qual cosa el fet de mantenir una mínima capacitat productiva durant la postguerra va fer d’efecte crida a tota la gent, sobretot d’Andalusia i Extremadura, que es debatia entre la misèria, la fam i l’emigració. Els pobles i ciutats de l’àrea de Barcelona van començar a créixer descontroladament (factoria de la Seat, Bellvitge, Gornal…) a costa dels mateixos terrenys agrícoles que atreien la població, utilitzant les sèquies del canal com improvisades clavegueres donada l’absoluta manca de infraestructures durant el franquisme.

El caos urbanístic durant els anys 1960 a l’àrea metropolitana, va produir la pol·lució dels rius i, entre ells, el Llobregat es va convertir en poc menys que en una claveguera a cel obert. Les contínues parades per episodis de contaminació de la central depuradora de Sant Joan Despí -de la qual es proveïa d’aigua potable a Barcelona- van obligar a les autoritats franquistes a desviar en 1968 els cabals de la Riera de Rubí i del riu Anoia (més contaminats que el Llobregat) cap al canal i així evitar que les aigües més brutes afectessin el subministrament. El Canal de la Infanta, a l’haver d’agafar aquest “aigua” si o si (recordar que estàvem en plena dictadura), es convertia en un simple col·lector que feia pudor per on passava i la merda liquada impedia totalment l’agricultura, portant al fet que els agricultors deixessin les seves explotacions en benefici de l’especulació urbanística que, llavors igual que ara, donava grans beneficis.

El canal, d’aquesta manera ignominiosa i indolent, va anar perdent la seva funció original i, segons van augmentar les reclamacions veïnals per olors i molèsties (utilitzat com a cavall de batalla contra el règim), amb l’arribada de la Democràcia va anar desapareixent tant de la vista com de la memòria sota el pes del ciment i el quitrà de les ciutats que s’anaven conformant. Un patrimoni històric, natural i humà d’impressionant valor, d’aquesta manera, es perdia davant la força de la cobdícia, la desídia i la indiferència de la gent que vivia al seu voltant.

Avui en dia, el Canal de la Infanta ha desaparegut de molts trams –a l’Hospitalet va poder haver-se preservat, però no li va donar la gana fer-ho al consistori- i en altres encara es manté en forma de claveguera o sèquies relictes, però hi ha un bon tros en que encara funciona. Són unes modestes 300 ha que encara són regades amb la seva aigua i que permeten mantenir a cel obert encara 1.500 metres de canalització original entre Molins de Rei i Sant Feliu, però el llegat d’aquesta infraestructura ara oblidada ho envolta tot. Els carrers, els topònims, l’estructura de la ciutat, la xarxa de clavegueram … tot està influenciat per l’existència del Canal de la Infanta, un canal on la gent es banyava, pescava, vivia i que, com va reconèixer el Parlament de Catalunya, mereix el reconeixement de tothom ja que sense ell res seria el mateix en aquest perdut racó del planeta.

Ireneu Castillo
@ireneuc

Switch to mobile version