Autor Articles i estudis
27 Juny 2019 a 18:00

La Presó de la Reina Amàlia o la presa de la Bastilla catalana

Presó Reina Amàlia //Foto: bereshitbcn.blogspot.com

Presó Reina Amàlia //Foto: bereshitbcn.blogspot.com

Un dels passatges més coneguts de la Revolució Francesa és el de la Presa de la Bastilla, un dels presidis més negres i repressius de la França borbònica. Durant aquest episodi ocorregut el 14 de juliol de 1789, les masses enfervorides van assaltar la fortalesa-presó, van alliberar els presos que en ella es trobaven i, abans d’acabar l’any, van procedir al seu enderroc. El símbol de l’opressió de la monarquia quedava reduït a runes. Aquest conegut passatge històric ha quedat en la memòria popular com un dels grans símbols de la lluita revolucionària (veure Condorcet, Robespierre i la truita que va delatar un matemàtic fugitiu). No obstant això, el que possiblement no conegui tant és que, a Barcelona, també hi va haver una presó que va ser assaltada pel poble, que van ser alliberats els seus presos i, com la seva homòloga francesa, va ser demolida fins als fonaments. Es deia la Presó de la Reina Amàlia.

Durant el segle XIX, les (males) costums que s’arrossegaven de segles anteriors per uns governants que s’adaptaven com podien als nous aires en drets humans provinents de la França republicana, seguien plenament vigents en múltiples facetes de la vida pública. Una d’elles, per correspondre a un element tan poc donat a lluïment per als polítics com són les institucions penitenciàries, no s’havien actualitzat gens ni mica, i elles es reduïen a embotir com més gent millor en presons sense les mínimes condicions i sense cap tipus d’higiene. Talment com en plena Edat Mitjana.

A la Barcelona d’aquell temps les coses no eren molt diferents i les presons no eren exactament un hotel de cinc estrelles. La presó d’Amàlia o de la Reina Amàlia, anomenada així perquè es trobava entre la muralla (actual Ronda de Sant Pau) i el carrer de la Reina Amàlia de la Ciutat Comtal, era un d’aquests incòmodes magatzems de pobres desgraciats, delinqüents i gent de mal viure. Gestionat amb mà de ferro per religioses, ocupava l’espai que havia deixat el convent de Sant Vicent de Paul, convent incendiat el 1835 i que va ser rehabilitat el 1839 per acollir la que hauria de ser la Presó General de Barcelona. L’únic problema va ser que, el 1847, l’espai dedicat per a 287 reclusos ja l’ocupaven gairebé 1.500 persones… amb tots els problemes que això comporta, és clar.

Les condicions en què es trobaven els reclusos eren infernals. La manca total de salubritat, de ventilació de les cel·les, el mal menjar i l’amuntegament eren tal, que l’olor que desprenia la presó es notava a diversos carrers de distància. Tot això, sumat a la corrupció dels funcionaris i el pèssim estat de l’edifici, convertia aquella presó en un lloc horrible en què els més desgraciats de la societat (els més rics es podien permetre pagar unes condicions més “humanes”) patien la brutalitat dels seus carcellers, provocant continus motins que tornaven incontrolable aquella presó.

La presó de Reina Amalia, per si fos poc, utilitzava els patis adjacents per al teixit de cordes per empreses privades que utilitzaven els i les recluses (la presó era mixta) com a mà d’obra esclava; amb l’excusa de tenir els presos fent treballs forçats, més d’un va fer el gran negoci a costa seva. No obstant això, el que realment tornava aquell lloc en alguna cosa tètrica per al gruix de la societat era que, en els seus patis, tenien lloc execucions públiques amb la “humaníssima” tècnica del garrot vil. La reputació del presidi entre els barcelonins era pèssima; la premsa criticava durament la presó i les seves pràctiques i fins i tot el pintor Ramon Casas va retratar aquell morbós espectacle en el seu quadre “El Garrote Vil” (1892). La pressió mediàtica va aconseguir que l’última execució pública fora el 1897, però això no va millorar gens ni mica la seva imatge.

La situació dins d’aquella presó era insostenible, fins al punt que les autoritats van decidir crear un nou recinte carcerari a la Ciutat Comtal que donés cabuda a aquella quantitat ingent de “esgarriats” i, així les coses, el 1904 es va inaugurar la Presó Model. Una presó que havia d’haver estat un “model” de gestió (per això se li va posar aquest nom) però que el temps la va convertir justament en un model del que no havia de ser una presó. Sigui com sigui, a ella es van traslladar tots els reclusos masculins de Reina Amàlia, convertint-la en un presidi femení on es tancaven dones per delictes tan “horribles” com eren el lesbianisme, l’adulteri, la prostitució, la rebel·lia contra el marit … per no parlar de les preses polítiques (bàsicament anarquistes, arran de la setmana tràgica, veure La tràgica setmana en què les mòmies van ballar amb els obrers), blasfèmies o escàndol públic. Raó aquesta última que va fer que La Bella Dorita, la coneguda artista de revista del Paral·lel barceloní, passés una temporada en aquesta infame presó.

La impopularitat de la presó de Reina Amàlia -ubicada al conflictiu “Barrio Chino”- va convertir el seu tancament en un autèntic objectiu social per a les classes populars. Això va fer que el dia 19 de juliol de 1936, una vegada que l’alçament militar franquista va ser sufocat a Barcelona, un nombrós grup d’homes i dones armats, assaltessin la presó de Reina Amàlia i obrissin portes a totes les preses; això sí, algunes que no volien anar-se’n (per a les pobres de solemnitat l’exterior no era molt millor que l’interior) van ser desallotjades a la força. No obstant això, l’assalt no va quedar aquí i els mateixos assaltants, un cop evacuat l’edifici, van començar a demolir-la a força de pic i pala, perquè no pogués ser reocupat.

El clam popular per la desaparició definitiva d’aquell antre inhumà (i la pressió de l’anarquista Agrupació Llibertària de Dones Lliures) va fer que, el 21 d’agost d’aquell mateix any, comencessin amb certa pompa les obres oficials d’enderroc de la presó de Reina Amalia. Carles Pi i Sunyer, l’alcalde de Barcelona en aquell moment, “va inaugurar” les obres traient amb les mans una reixa d’aquella presó que ja havia estat començada a enderrocar pel propi poble un mes abans.

Fruit d’aquell enderroc va quedar el solar que ocupa des de 1963 la plaça Josep Maria Folch i Torres. Un solar que, per causa del merder de la Guerra Civil (veure L’explosió de Cosme Toda, la fortuna que va evitar la destrucció de l’Hospitalet) no va poder ser reutilitzat en el seu moment i que actualment està ocupat per una desangelada plaça, reflex fidel d’un espai sinistre i morbós de la capital catalana que, enderrocat pels mateixos barcelonins, durant més d’un segle va ser símbol de repressió, d’injustícia i de la ignomínia humana més vergonyosa.

Ireneu Castillo
@ireneuc

Switch to mobile version