Autor Articles i estudis
20 Juny 2019 a 18:00

Les ungles de l’hoatzín, la baula perduda entre aus i dinosaures

hoatzín// Foto: faunaexotica.net

hoatzín// Foto: faunaexotica.net

Quan veiem la bellesa i delicadesa d’un canari, d’una cadernera o d’una oreneta en vol, costa horrors arribar a imaginar que aquests autèntics prodigis de la naturalesa puguin procedir, evolutivament parlant, dels dinosaures. Més d’un pot arribar a posar-ho en dubte i, donats els temps que corren, en què la gent, imbuïts en la seva ignorància infinita d’idees preconcebudes, creuen que la terra és plana, que ens bombardegen amb químics des de 15 quilòmetres d’altura o que reenviant aquell missatge a 200 persones li regalaran un iPad, demostrar segons quines coses pot arribar a ser pesat. No obstant això, la mateixa naturalesa mostra a qui vulgui veure-les, pistes que ens indiquen que aquell ocellet està més emparentat amb els velociraptors del Juràssic del que li pugui semblar. I una d’aquestes pistes extraordinàries la trobem en un dels ocells més rars que existeixen: l’hoatzín.

A mi, que m’agrada la cuina, quan tinc a les mans una pota d’un gall dindi o d’un pollastre, no puc, per menys, de pensar en un rèptil. Aquestes ungles… aquestes escates… retrotreuen la meva ment a l’època dels dinosaures i, tot i que la pepitòria em torna a la realitat, no deixo de veure clar que els ancestres d’aquestes aus es movien entre brontosaures, triceratops i falgueres arborescents. En altres ocasions ja he parlat d’aquest rar emparentament (veure La letal bellesa emplomallada del casuari) però el cas de l’hoatzín és especial ja que, a part d’altres particularitats, quan és una cria, té urpes a les ales. Detall que només es coneix en aus fòssils (és el cas de l’Archaeopteryx) i el converteix en un autèntica baula perduda de l’evolució entre ocells i dinosaures.

L’hoatzín, també coneguda com chenchena o “pava hedionda”, és una curiosa au que viu a les zones pantanoses de l’Amazones (veure Caño Cristales, el riu on es va fondre l’arc de Sant Martí) i que, si us l’he de descriure, seria com un faisà “punky” després de pegar-se una festa gitana de tres dies. O dit d’una altra manera, rodanxona, amb els ulls vermells, amb una cresta ben dreta i amb un plomatge multicolor d’aspecte descurat. Com podrà fàcilment imaginar, aquesta au tampoc és que sigui molt bona voladora, però tampoc és que ho necessiti massa perquè la bestiola que l’ataqui ha d’estar molt apurat per fer-ho. I és que, com l’hoatzín és vegetarià, té un singular sistema digestiu molt semblant al d’una vaca, en el qual fa fermentar el seu aliment amb una sèrie de bacteris que li fan part de la digestió i la seva fètida olor inunda tot el seu cos. ¿Comprèn ara per què el de “pava hedionda” i per què té pocs enemics? No obstant això, no acaben aquí les seves originalitats…

Aquest curiós ocell, que pesa prop d’un quilo, fa uns nius igual de deixats que la seva aparença on incuba dos o tres ous dels quals surten uns pollets grisos -molt lletjots també- però que tenen la particularitat de tenir dues ungles a les ales que, com si fossin les potes d’un mico, utilitzen per enfilar-se entre les branques dels arbres que els serveixen de suport per al niu. El graciós de l’assumpte és que l’hoatzín és l’únic ocell que disposa d’aquestes curiosíssimes urpes davanteres, les quals són totalment funcionals durant la seva infància, tot i que les van perdent conforme que arriben a la vida adulta.

Aquestes ungles, segons els científics, correspondrien a vestigis de quan les aus eren quadrúpedes i encara no havien deformat les seves potes davanteres en benefici de desenvolupar unes potents ales que els permetessin conquerir el més segur (almenys a priori) espai aeri. Una adaptació que, si bé en general ha fet que les potes davanteres es perdessin durant els milions d’anys de l’evolució (veure Les balenes de 4 potes o quan l’Evolució es manifesta tossudament), en alguns pocs casos, com en el de l’hoatzín, es tornen un avantatge evolutiu i s’han mantingut fins a l’actualitat. Potser és per això que aquest ocell descurat, des que va ser descrit per primera vegada el 1776 pel zoòleg alemany Statius Müller, no hi ha hagut qui ho classifiqui i estigui inclòs en un gènere (l’Opisthocomus) en què està representat tot sol, corresponent a un dels llinatges aviaris més antics existents.

En definitiva, que si vol seguir creient que l’ésser humà té alguna cosa d’especial en aquest univers (a part de la seva capacitat infinita de depredació) i que fa 4.000 anys que va aparèixer per ciència infusa, per mi, sentiu-vos lliure de fer-ho. Això si, els hoatzins seguiran naixent -si no ens els hem carregat abans- amb les seves ungles reptilianes per recordar-li que l’ésser humà no és ni un déu, ni una obra divina, sinó un vulgar animal que en l’únic que ens destaquem de la resta és que hem desenvolupat un múscul diferent per sobreviure. Encara que, veient el poc ús que fem d’ell i com estem destruint el nostre medi ambient amb alegria i impunitat, més aviat que tard acabarem per sucumbir.

A l’hoatzín, cregui-s’ho o no, li donarà absolutament el mateix.

Ireneu Castillo
@ireneuc

Switch to mobile version