Autor Articles i estudis
19 Setembre 2019 a 18:00

La Sedició de Niká o els 30.000 morts per compte d’unes carreres de carros

La sedició de Niká// Gravat: http://gladiatrixenlaarena.blogspot.com

La sedició de Niká// Gravat: http://gladiatrixenlaarena.blogspot.com

Per molt que ens entestem en proclamar els beneficis de l’esport i que l’esport és res més que esport, la veritat és que els espectacles de masses relacionats amb la pràctica esportiva, poc o gens tenen a veure amb les bondats que té l’exercici practicat de forma amateur. Per convèncer-se, només ha de veure els cada vegada més divulgats grups violents que es mouen al voltant dels partits de futbol o els disturbis socials que es formen com xiulin un penal en l’últim segon en una final important. Sigui un o sigui un altre, la veritat és que els espectacles esportius són el catalitzador de l’estat d’ànim d’una societat amb la capacitat, en un moment donat, de ser la seva vàlvula d’escapament o, com va passar l’any 532, en l’espoleta que gairebé acaba amb un emperador. ¿La seva particularitat? Una carrera de carros que va acabar amb més de 30.000 morts. Em refereixo a l’anomenada Sedició de Niká.

L’ús dels grans esdeveniments esportius com a forma de mantenir content al populatxo és una cosa que es coneix des d’època dels romans, els quals també coneixien els merders que moltes vegades anaven associats (veure Pompeia any 59, la primera batalla campal entre aficions de la història). Els bizantins, hereus directes de l’Imperi Romà d’Orient, tenien exactament les mateixes cadències. Les lluites del circ, en tant que era un estat cristià, feia molt de temps que s’havien perdut, però aquella afició desmesurada la van adoptar les carreres de cavalls. I fins a tal punt era una qüestió d’estat que, a Constantinoble -l’actual Istanbul-, el palau imperial estava tocant a l’hipòdrom i tenia un passadís que els unia.

Així les coses, en aquell any del Senyor del 532, l’emperador Justinià I i la seva esposa l’emperadriu Teodora, van organitzar com era habitual les carreres anuals en què, durant el mes de gener, es feien una gran quantitat d’esdeveniments hípics per a públic divertiment. El pa i circ d’uns segles abans, s’havia transformat sense solució de continuïtat en un pa i hipòdrom, que per al cas era el mateix. Els quatre equips tradicionals romans (verds, blaus, vermells i blancs) a la Constantinoble d’aquells dies s’havien reduït a 2 (verds i blaus) polaritzant tota la vida social i política de l’imperi com un Barça-Reial Madrid d’avui dia… enfrontaments violents entre aficions inclosos.

El tarannà de cada un dels equips era radicalment diferent a la de l’altre. Així, mentre els verds atreien les simpaties de comerciants i artesans i eren cristians monofisites (creien que Jesucrist era diví i no tenia res d’humà), els blaus es guanyaven les preferències dels terratinents i els aristòcrates, que eren majoritàriament cristians oficials (encara no s’havien separat entre ortodoxos o catòlics i creien que Jesús tenia naturalesa humana i divina alhora) i fins i tot la de l’emperador. No cal dir que davant de tanta rivalitat antagònica, les carreres treien espurnes i durant el 1r de gener del 532, les espurnes van calar en forma de greus disturbis pels carrers de Constantinoble. Tres aficionats (dos verds i un de blau) van ser detinguts i condemnats a la forca -subtil que era Justinià, mira. No obstant això, va produir-se un miracle…

En el moment del penjament, no hi va haver manera de penjar a un verd i al blau, perquè fins per dues vegades, les cordes van cedir, de manera que la gent, considerant que allò era un senyal diví, es va amotinar i enmig del tumult van deixar escapar als dos condemnats, que van anar a buscar refugi en sagrat a una església propera (veure La anella salvadora del Senyor de Cal Bufalà). L’emperador, per la seva banda no estava disposat a perdre les seves preses i va enviar els soldats a buscar-los, però la massa, cabrejada com una mona, quan es va adonar, va matar els soldats. I davant el caire que prenia l’assumpte, Justinià va decidir organitzar unes noves carreres de carros per calmar ànims.

La veritat és que Justinià i Teodora no estaven a partir un pinyó amb el poble. De primeres perquè els estava cosint a impostos derivats de les pàries (veure Quan El Cid es va fer heroi musulmà matant cristians: la Batalla d’Almenar) que pagava als perses per no tenir guerra amb ells, i de l’altra pel seu origen modest (Teodora provenia del món de l’espectacle i l’acusaven de prostituir-se) la qual cosa els feia molt impopulars davant el poble i la noblesa. Així les coses, el 13 de gener, enmig de les carreres, tant els verds com els blaus van començar a cridar junts “Niká!” (Victòria). Les dues faccions s’havien unit i, aprofitant la proximitat al palau imperial, van esclatar violents disturbis que demanaven l’absolució dels condemnats fugits i acabar amb el mal govern del cruel emperador. El tumult, estès per tota la ciutat, amb incendis d’esglésies (Santa Sofia no es va salvar), greus destrosses, amb la simpatia d’àmplies capes de la societat i la impotència de les escasses tropes lleials, van posar els pebrots per corbata a Justinià.

El dia 15 de gener, enmig del rebombori, diversos senadors van veure la possibilitat de deposar l’emperador i, donant suport moral i logísticament als manifestants, van nomenar emperador a Hipati, nebot de l’antic emperador Anastasi I, alhora que envoltaven el palau imperial. Justinià, veient-se perdut, pretén fugir, però la seva dona Teodora el convenç de que anar-se’n suposava perdre el tron, l’honra… i que a ella li esqueia molt bé el porpra d’emperadriu, escolta. Convençut de no anar-se’n, va quedar tot esperant les tropes de reforç del seu fidel general, Belisari. Unes tropes que arribarien el dia 17 a Constantinoble tallant caps a tort i a dret, encara que el conflicte no va baixar d’intensitat gens ni mica.

El dia 18, Hipati estava congregat a l’hipòdrom amb tots els seus seguidors per ser proclamat oficialment emperador, quan de sobte es va acostar Narsés, un eunuc llibert que havia fet carrera política i s’havia convertit en la mà dreta de Justinià, amb una bossa de or que va començar a repartir entre els líders blaus, recordant-los que l’emperador era dels blaus i Hipati era dels verds. Després d’una estona parlant entre ells, van decidir abandonar el circ i la lluita, el que va deixar als verds de pasta de moniato… i sols.

En el precís moment en què els blaus van abandonar les instal·lacions, les tropes del general Belisari per una porta i les tropes del general Mundus per l’altra, van enxampar als verds per banda, massacrant amb fruïció i alegria als manifestants allà atrapats i acabant, ara sí i pel dret, amb la revolta.

S’estima que més de 30.000 persones (l’absoluta majoria monofisites) van morir a compte de la revolta, entre ells Hipati i diversos caps d’alt llinatge que havien conspirat contra Justinià. Emperador que, d’altra banda, es va mantenir en el poder fins que es va morir a l’any 565, sent l’últim emperador amb el llatí com a llengua materna i havent estat capaç de reunificar sota el seu ceptre bona part de l’Imperi Romà, en aconseguir afegir Itàlia, el nord d’Àfrica (veure La bellesa escandinava dels berbers d’ulls blaus) i el sud d’Espanya per Bizanci.

Això sí, va aprendre de primera mà que els espectacles esportius de masses, ahir igual que avui, els carrega el diable.

… i la política.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

Switch to mobile version