L’Hospitalet de Llobregat, en trobar-se en zona republicana durant la Guerra Civil i a tocar de Barcelona, es va veure afectada pels bombardejos de l’aviació italiana, patint diverses víctimes humanes -sobretot a la part dels barris de Collblanc i la Torrassa- i posant en perill el seu emblemàtic Gratacels (veure El pioner però oblidat Gratacels de l’Hospitalet). No obstant això, durant la guerra hi va haver un altre incident, de tal magnitud, que podia haver arribat a esborrar la ciutat de la faç de la Terra si els serveis d’emergència del moment no haguessin actuat amb celeritat. Ara pràcticament ningú se’n recorda d’això; em refereixo a l’explosió del polvorí de la fàbrica Cosme Toda.

A la fi del segle XIX, l’Hospitalet era una florent vila de les rodalies de Barcelona que gràcies al Canal de la Infanta (veure El Canal de la Infanta o la transcendència històrica d’un patrimoni oblidat) es movia entre una agricultura exuberant i una incipient indústria. Entre aquestes indústries destacaven sobretot les dedicades a la ceràmica, les quals aprofitaven els substrats argilosos hospitalencs per a la fabricació de teules, maons i tota mena de materials ceràmics de construcció. Una indústria destinada majoritàriament a una Ciutat Comtal en plena urbanització de l’Eixample i la importància de la qual els va portar a ser competència directa de la potent indústria ceràmica castellonenca.

Amb l’esclat de la Guerra Civil, algunes d’aquestes explotacions es van col·lectivitzar el 1937 i es van transformar en indústria de guerra. Tal va ser el cas del complex de Cosme Toda, Ceràmiques Llopis i Ceràmiques Batllori, les quals, ubicades al barri de Sant Josep, extreien l’argila vermella del subsòl mitjançant galeries subterrànies que, pel fet que les empreses eren contigües, arribaven a interconnectar-se. Això les convertia en el lloc idoni per ubicar un polvorí i reconvertir la indústria ceramista en una fàbrica d’obusos de primer ordre que abastís l’aviació i les tropes republicanes que lluitaven al front.

Al novembre de 1938, amb Catalunya separada de la resta de territori de la República i la batalla de l’Ebre decantada del bàndol franquista, la indústria armamentista hospitalenca es torna clau per a l’exèrcit republicà. No obstant això, alguna cosa havia de fer canviar les coses.

El 17 de novembre, a això de les 19.20 h, una brutal explosió va travessar l’aire de Barcelona i el Baix Llobregat. L’esclat, seguit d’un gran incendi que va il·luminar el cel d’aquella tarda de tardor, havia afectat la fàbrica de Cosme Toda, podent-se veure des de Sant Vicenç dels Horts, a 10 km en línia recta de la zona de l’incident. La gent, espantada, va pensar que havia estat un bombardeig de l’aviació franquista, però aviat van veure que no havia estat tal: un dels magatzems de bombes havia explotat produint la detonació de l’armament allà dipositat. Una detonació que, gràcies a l’incendi posterior es va anar estenent per les instal·lacions, fent que les bombes emmagatzemades explotessin convertint els voltants de la fàbrica en un infern de metralla i foc. Davant la perspectiva, els 200 treballadors del complex i una gran quantitat d’habitants de la barriada adjacent, van fugir com van poder cap al barri del Centre.

L’arribada dels bombers a la poca estona va donar constància de la gravetat de l’incident. De fet, era tal el perill per les continues explosions que, per evitar la metralla que sortia disparada fins a 1 km de les instal·lacions, els camions van haver d’esperar a 200 metres de la via del tren o, el que és el mateix, a l’altura de l’actual font màgica de Buïgas a Santa Eulàlia (veure Buigas i la oblidada “font màgica” de l’Hospitalet). No obstant això, havien d’actuar amb rapidesa ja que, tot i la magnitud de la tragèdia, el que havia passat podia no ser res si aquell incendi descontrolat arribava als grans dipòsits de trilita (el conegut TNT) que s’emmagatzemava en els subterranis de la fàbrica: l’Hospitalet, senzillament, hauria desaparegut del mapa.

Amb molta cautela, els bombers van aconseguir aturar la foc entre els perillosos projectils carregats, no cessant les explosions fins a les 3 del matí. S’explica que un dels treballadors, cap a la una de la matinada va recollir un drap en flames que l’aire dirigia cap al fossat de la trilita, evitant així que la tan temuda propagació arribés a produir-se. 24 hores més tard, es donava l’incendi per estabilitzat i fora de perill per al veïnat, treballant durant diversos dies en la sufocació dels últims focus i en la reubicació de l’armament que no s’havia vist afectat. La importància dels danys produïts van fer que el mateix president de la República, Juan Negrín, en aquell moment a Barcelona, es dirigís a visitar aquell desastre.

Aquella pèrdua, que segons els historiadors va produir 4 morts i uns 20 ferits, va ser tan sensible per al bàndol republicà que els seus diaris afins pràcticament no van tractar el tema, fent-ho, en el millor dels casos, tard i en petits apunts en què disminuïen l’incident a poc menys que un incendi sense gaire importància (cas de La Vanguardia, el 1938.11.20). Per contra, la premsa franquista va exagerar l’explosió fins al punt de comptabilitzar centenars de morts i una destrucció colossal. I és que el dia 15 de novembre havia acabat la batalla de l’Ebre i, amb l’exèrcit republicà en retirada, la maquinària propagandista de Franco estava encoratjada per una victòria final que tenia a tocar de la mà.

El secretisme del període de guerra va fer que no se sabés exactament ni on va succeir, ni l’origen del que ha passat. Se suposa que l’explosió va afectar a les instal·lacions de Can Llopis i Can Batllori (situades més cap a l’oest del complex) i de les quals només queden un parell d’edificis modernistes, sense afectar l’edifici Cosme Toda, que seria el que contindria el dipòsit de trilita i que ha arribat fins a l’actualitat. Així mateix, s’ignora com va poder produir-se (potser una espurna perduda) si bé hi ha dades que apunten que pogués haver estat un sabotatge produït per un comando franquista infiltrat a la zona republicana. Sigui un o sigui un altre, l’incident, després de la Guerra Civil, va desaparèixer de la memòria col·lectiva a la mateixa velocitat que la indústria ceràmica va recuperar la seva activitat normal durant la postguerra i després de la febre constructora dels anys 60.

Ara que aquella activitat tan important per a l’Hospitalet ha desaparegut i que l’ajuntament (en la seva coneguda paranoia constructiva) pretén convertir el solar de Cosme Toda en una llauna de sardines on embotir més de 900 pisos, bé faríem en no oblidar que, per molt que es pretengui construir de forma insensata, per molt que es vulgui fer negoci destruint el passat de la ciutat, per molt que els que haurien de ser els primers a preservar la nostra memòria històrica siguin els primers que vulguin eliminar-la, ningú podrà esborrar l’angoixa, el patiment i les vides perdudes en aquell lloc. Un lloc, emblemàtic com pocs, que embolicat en un dels passatges més truculents de la història de la ciutat, a punt va estar de destruir-la fins als fonaments.

I això, ni s’esborra, ni s’oblida… ni es perdona.
@ireneuc