Autor El poema
5 gener 2017 a 15:00

Nit de Reis

1 Flares 1 Flares ×
L'Adoració dels Reis, a la Façana del Naixement de la Sagrada Família

L’Adoració dels Reis, a la Façana del Naixement de la Sagrada Família // Imatge del web Wikimedia Commons

Dins d’un piset xic i pobre

que hi ha a peu pla d’un terrat,

treballa una pobra dona,

treballa sense parar.

Si algun cop minven ses forces,

no desmaia, no, que sap

que al mirar a sa filleta,

les tornarà a recobrar.

Diuen tots quants la coneixen

que hermosa ha estat sens igual:

avui d’aquella hermosura

sols per record li han quedat,

unes trenes ondejades,

negres, sedoses, brillants,

que, a l’estendre’s damunt d’ella

a besar ses plantes van.

La nit de Reis n’és vinguda,

i sembla que amb més afany,

treballa la pobra mare,

tot mirant-se el seu infant.

-Mareta, li diu la nina,

fiqueu-me al llit, que és prou tard,

i tinc por vindran los Reis

i encara no hi hauré anat.

-Qui sap si vindran, filleta!

lo nostre pis, és tan alt!

-Prou, com que baixen del cel,

ja els hi ve bé de passar!

i a fe mare que els espero

amb gran desig aquest any.

Vull que em portin una nina

com aquella que hi ha a baix!

-Les nines, són per les nenes

que ja res falta els hi fa;

tu fill meu, que estas descalça

los hi tens que demanar

que et portin sabates noves.

-Ai, mare, no em feu plorar!

ja n’estic aconhortada

de caminar a peu descalç,

de portar robeta vella,

de morir-me treballant;

però que em dugan la nina

que jo sempre he demanat!

Des de l’any que van portar-la

a la nena que està a baix,

jo hi he pensat cada dia,

jo de nit l’he somniat.

Ai, mare, i que n’és d’hermosa!

i que bonica que va!

Té una careta tan fina,

que sembla de setí blanc,

té una boqueta petita,

que fins dentetes hi ha!

Obre els ulls quan està dreta,

i, per dormir, els té tancats,

té uns cabellets com de seda

i els té rossos i rissats,

porta lo vestit amb róssec

i amb serrells i farbalans,

i fins mitges i polaques,

i fins sombrero, i fins guants!

Jo en vull una com aquella,

que tot l’any l’he demanat!

puix si demà quan me llevi,

la nina no haig de trobar,

com que de nit la somnio,

la toco i la duc a braç,

pregaré a Déu que al dormir-me

mai me torne a despertar!

Un gran crit llancí la mare,

del fons del cor arrencat,

i agafant a sa filleta

i estrenyent-la amb fort abraç:

-Vés-te’n al llit, amor meva

li digué amb febrós afany,

vés, mes a Déu no demanis

que no et vulla despertar,

que la nina que tu esperes,

com la desitges tindràs.

Quan tot just lo dia apunta,

ja la nena s’ha llevat;

plora i riu i salta i brinca,

i el que li passa no sap.

Li han portada aquella nina

que ella tant ha demanat:

li han portada i té la cara

que sembla de setí blanc,

té una boqueta petita

que fins dentetes hi ha!

porta vestidet amb róssec

i amb serrells i farbalans,

i fins mitges i polaques,

i fins sombrero; i fins guants!

Res li manca, res li manca

de quant ella ha demanat;

sols li falten a la mare,

les trenes negres, brillants,

que fins a terra arribaven,

que hermosejaven son cap,

que entre mig de sa pobresa

les havia tant guardat!

Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919)

Switch to mobile version
1 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 1 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 1 Flares ×