Entrevista amb Jordi Astilleros, que es retira del bàsquet després de 15 anys a l’equip sènior

“El Natació m’ha donat els meus millors amics”

Jordi Astilleros // Imatge cedida pel CN Terrassa

Astilleros assegura que és el millor moment per dir adéu.

No li fa falta carta de presentació. Més de 15 anys sent primera espasa del sènior l’avalen. Vermell de facto, ha decidit posar punt i final a la seva carrera esportiva. Una carrera que no ha deixat ningú indiferent.

Són les 8 de la tarda d’un calorós dimarts de juny i entre somriures, llargues històries i un gratificant afecte, comença una conversa apassionant, un viatge al llarg de més de 15 anys acompanyats sempre d’aquell número 8 que, si tanquem els ulls, encara és capaç de fer algun triple impossible.

Les preguntes se succeeixen i les respostes fan aflorar aquells sentiments que, durant molts anys, han estat guardats. La primera és obligada:

— Per què has decidit posar el punt i final?

Principalment perquè veig que no puc rendir com voldria. He de rendir al 100%, no entenc el bàsquet d’una altra manera. Si veig que ho faig a un 99%, no em sento còmode. A part, necessito jugar i em costa assimilar el paper de veterà. Per sort, hi ha joves que em poden substituir perfectament, per tant, és un bon moment per fer un pas al costat.

— En quin moment ho veus clar?

Passat Nadal tenia la decisió presa. Després, les lesions, els estudis i la feina m’ho han acabat de confirmar. No volia arrossegar-me, em volia retirar jo, no que em retiressin. Sembla una tonteria, però, per a mi, era importantíssim.

— En el cas d’aconseguir l’ascens a Copa, ho haguessis allargat un any més?

No.

— Segur?

És el que et deia. A Copa necessites una intensitat màxima i jo no la podia donar. Ho tenia claríssim.

15 anys després i amb molts partits a les bambes, decideix posar punt i final a una història que ell mateix ha escrit. Un camí planer que ha marcat la seva vida per sempre. Un camí on deixa amics, companys i, sobretot, mil i un records.

— Amb que et quedes d’aquests 15 anys?

Amb els companys. Sempre ho he dit, jugo a bàsquet perquè m’ho passo bé i perquè hi tinc amics. És tot el que envolta al bàsquet. Companyonia, companys i amics.

— Algun moment en especial?

Són molts anys, però potser em quedaria amb el primer ascens. Recordo que vam jugar a Sant Boi. Va ser un partit molt estrany, però el primer ascens queda per sempre. És quelcom que només vius una vegada.

— Personalment, què t’ha aportat el Club?

Primer de tot, m’ha donat els meus millors amics. En segon lloc, m’ha ensenyat la importància que té la gent del teu voltant, el significat de la paraula equip. A més, he après realment el que vol dir la paraula sacrifici. Segurament, a altres llocs, no són capaços d’ensenyar-te-la. Per acabar, i no menys important, no creure’t ningú. És bàsic per poder estar tants anys en un mateix lloc.

— Després de tot, faries algun canvi?

Tot i que et fan créixer i no es poden canviar, el primer que intentaria esborrar són les lesions. Tot i això, no crec que serveixi de res, per tant, intentaria tornar a fer les coses com les he fet, que per sort, crec m’han sortit molt bé.

— Abans hem comentat moments en general. Series capaç de quedar-te només amb 3?

Els moments són complicats, n’hi ha molts. El primer és el dia de la retirada de l’Edu Ulldemolins, recordo perfectament el que em va dir, i no ho oblidaré mai. El segon, com ja he comentat, és el primer ascens, la sensació és molt gratificant. L’últim és el més recent, l’últim partit de lliga, tot el que van fer els meus companys, la samarreta, com es van portar… Encara se’m posa la pell de gallina.

— Podries dir-nos què et va dir?

“Això era meu i ara és teu, porta-ho pel bon camí”. Quan algú tan gran et diu quelcom semblant, no et queda una altra opció que procurar fer-ho tant bé com  saps.

— I ara, 3 persones?

La primera, l’Edu Ulldemolins, per suposat. La segona, el Jordi Romero, ja que quan ets jove, que t’aculli com ho va fer ell, és molt especial i ajuda moltíssim. L’última, el Vicente, que, tot i la seva “raresa”, sempre m’ha donat suport i ha estat al meu costat. Sense ell no hagués arribat on ho he fet.

— La trajectòria és innegable, però, t’ha faltat alguna cosa?

Una Champions ­—comenta entre somriures—. No, crec que he tingut èxit personal i col·lectiu. He trobat els meus amics i la gent s’ha quedat amb un bon sabor de boca de la meva persona. Potser l’únic però seria esportiu. No haver aconseguit la permanència a Copa és un pal, però, a vegades, és tant o més important el com que el què.

— Un cop acaba l’etapa com a jugador, t’agradaria seguir lligat al Club?

Sí, ja ho he dit. Ja sigui fent d’entrenador, de preparador físic o de fisio. Tot i que, ara per ara, no em plantejo ser entrenador. Necessito desconnectar de les rutines d’un equip. Tot i això, a la llarga, estic convençut que sí, que m’agradaria entrenar a algun equip.

Referent per a molts, té una cosa clara. Ell mateix l’ha convertit en filosofia de vida: aquells que treballen, obtenen la seva recompensa. Quan parla d’aquells que volen estar en un futur on ell ha passat els millors anys de la seva vida, no en té cap dubte.

— Què els hi diries als nens i nenes que juguen a les categories inferiors?

El primer i més important, que s’ho passin bé. A part, i no menys important, que tot allò que fas a la vida, ho has de fer al 100%. Finalment, que escoltin, que els entrenadors o els companys no diuen les coses perquè si. Finalment, que actuïn com ells creguin, però que no oblidin allò que han escoltat.

­— D’acord, però els animaries a lluitar per arribar al sènior?

I tant! Tenen la sort d’estar a un lloc on s’aposta per la pedrera. Aquí no et regalaran res però t’ajudaran tant com puguin. Per tant, que no ho dubtin, que treballin com ningú. Tot esforç té recompensa.

— Per què creus que al sènior, ara, només hi ha gent de la casa pràcticament?

És la filosofia. Això et dóna coses molt bones, com la implicació i el treball, has d’anar amb la gent de la casa fins al final. És molt gran i molt complicat.

— Et sents partícip d’això?

Totalment. La proximitat amb ells és molt important. Els hi has de fer sentir que els coneixes, donar mostres d’afecte cap a ells. Cada cop sento que la gent està més implicada, ens ve a veure, és increïble. Veure com estava el Pavelló del Bon Aire l’últim dia… No hi ha paraules d’agraïment per a tothom.

Quan parlem de trajectòria, cal fer un punt i a part. Valorar tot allò que ha fet és veritablement complicat però fer-ho en nom d’algú altre, encara ho és més. Arribats a aquest punt, el rostre se cenyeix, s’arruguen les faccions i els ulls brillen. Ell mateix ho reconeix, “si véns amb mi, no demanis un camí planer”.

— Com valores la teva trajectòria?

Jo estic molt content. Tots els anys que he estat al sènior he intentat fer-ho el millor que he sabut. Tot i tenir un estil que no agrada gaire als entrenadors, sempre he donat la cara. El rendiment? Podria haver estat millor? Sí. Però estic content.

— I com penses que ho valora la gent?

Suposo que bé. Tant companys com entrenador sempre m’han tractat molt bé. He sentit sempre l’afecte de la gent. Recordo una anècdota de fa molts anys. El Martí Sociats, que llavors era petit i ara juga al sènior, em va dir: “Vull portar el 8 perquè el portes tu”. Quan et diuen això, com has de reaccionar? La felicitat és immensa. Suposo que la gent estarà contenta.

— L’altre dia et van dir que ets el millor escorta de Terrassa dels últims 15 anys. Què en penses?

És un honor molt gran realment. I més quan no ve d’amics o gent que t’ho diu per compromís. Quan t’ho diu algú que penses que sap del que parla i entén de bàsquet és una satisfacció enorme. Penses que alguna cosa has fet bé. Vulguis o no, a tothom li agrada.

Un cop relaxat, és torn per entrar una mica més en matèria estrictament esportiva, on ara sí, les respostes són ràpides i precises. Tot fent un curt repàs d’aquells que han pogut gaudir amb ell dins una pista de bàsquet.

—Per què el 8?

Molt fàcil. Pel millor jugador del Barça després de Leo Messi: Hristo Stòitxkov.

— Quin és el millor jugador amb qui has jugat?

Edu Ulldemolins, sense cap mena de dubte.

— Quin és el millor jugador contra el que has jugat?

No ho sé, n’hi ha molts. Recordo alguns que ens han fet molt mal, però així concretament, et diria Alan Cabtree. Només he vist una persona capaç d’aturar-lo: el Miquel. A més alt nivell, vaig jugar contra Navarro quan era cadet, només em va fer 40 punts…

— Quin és el teu millor partit?

Un a casa del Vilafranca, però tampoc cal parlar-ne. Qui més qui menys, sempre té algun partit a destacar.

— I el pitjor?

Segur que n’hi ha molts, però els intento esborrar — entre somriures —.

— Series capaç de fer un 5 inicial de tots els jugadors amb qui has jugat?

Ho intentarem. El primer és relativament fàcil: Edu Ulldemolins de base, Jordi Astilleros de escorta ­— entre somriures — i el Miquel d’aler. A la posició de 4 tinc molts dubtes i et diré 3 noms: Paco Valero, Jordi Ezequiel i Jaume Santandreu. De pivot, Raúl Ros.

— Series capaç de definir aquests 15 anys en 3 paraules?

Companyonia, humilitat i esperit.

No podem acabar sense intentar fer una reflexió sobre els últims moments, sobre aquell final que, de ben segur, no voldria mai que hagués arribat. Un final que, almenys, assegura que no oblidarà mai. Així doncs, ell mateix s’ha dibuixat un camí, aquell camí que, poc a poc, escrius per a demà:

— L’últim dia…

És molt fotut retirar-se així. Portes 25 anys i et vols retirar jugant. Però bé, després apareixen molts records.  Al principi, tens moltíssimes ganes de jugar i ajudar a l’equip. Un cop el partit comença, intentes estar centrat, però interiorment només pots tenir un agraïment gegant als companys. Durant el partit, l’únic que vols és guanyar, i al final, abraçades, plors, massa sensacions i moltes memòries. Però res, tancar etapa i mirar endavant. En dies així, te n’adones de la grandesa del lloc on estàs i, segurament, de tot el que recíprocament ens hem donat. De ben segur que no ho oblidaré mai.

— Per acabar, quin desig personal demanaries per a tu i quin per al club?

Personal, i relacionat amb el bàsquet, molt fàcil: seguir lligat al club d’una manera que em motivi. Per al club, que segueixin apostant pels nois de casa com fins ara. Els aires de grandesa no porten enlloc i aquí no hi caben. S’estan fent les coses bé i han de seguir així.

— Ara sí, vols dir alguna cosa concreta?

En primer lloc, moltes gràcies als entrenadors, als jugadors i als aficionats. M’he sentit com a casa i espero haver-ho fet com ells esperaven. Estic molt agraït per haver gaudit tant de l’esport que estimo. Sonarà a tòpic però és així. No tinc paraules.

Aquesta és doncs la història d’aquell que ha dedicat els millors anys de la seva vida a uns colors, a un sentiment. Uns colors que ha defensat allà on ha anat i que, de ben segur, ho seguirà fent. Una trajectòria fantàstica amb un final amarg que, tot i això, no serà capaç de posar en veu de ningú ni un sol però.

Capaç de fer gaudir a centenars de persones amb una pilota de bàsquet, llençant triples d’il·lusió durant molts anys, ha viscut cada dia com si fos l’últim. Aquest fet l’honora i farà que, de ben segur, quan d’aquí uns anys algú alci la mirada enrere, recordi aquell número 8 amb les patilles llargues corrent pel blau del Pavelló del Pla del Bon Aire.

Orgullós hauria de ser la paraula que millor definís el comiat. Orgullós de tot allò que has i t’han donat. Orgullós de ser sempre a les trinxeres en què, a vegades, entre tots, convertim aquest petit espai que és el club. Orgullós, doncs, de tot allò que has donat i que, posaríem tots la mà al foc, donaràs. Parafrasejant, per última vegada, a Lluís Llach, “Si em dius adéu, vull que el dia sigui net i clar”. No tothom té la sort que l’últim dia sigui net i clar. Tu ets un afortunat. Gràcies per tot, molta sort i torna aviat.